Thomas Paine és un intel•lectual anglès vinculat a grups religiosos radicals no conformistes (com la Constitucional Society i la Revolution Society), que reivindiquen l’herència de la Revolució Anglesa del segle XVII. En aquest context, coneix les idees de Benjamin Franklin i decideix emigrar a les colònies angleses d’Amèrica del Nord, on escriu diversos articles contra l’esclavitud. I, el 9 de gener de 1776, publica anònimament Common sense, un escrit a favor del dret de separar-se del Regne Unit, que influirà decisivament en la posterior Declaració d'Independència dels Estats Units.
Després de la guerra, Paine torna a Anglaterra, on publica Els Drets de l’Home (1791), en defensa dels drets naturals i contrari a les tesis conservadores d’Edmund Burke sobre els privilegis derivats del naixement o de la riquesa. Certament, es tracta d’un veritable best-seller amb centenars de milers de lectors vinculats a les associacions radicals democràtiques britàniques i irlandeses, favorables als principis de la Revolució Francesa. La reacció, però, no es fa esperar. Els seus llibres són cremats públicament i es veu obligat a fugir a França.
Sigui com sigui, Paine és un home valent i conseqüent amb els seus ideals, de tal manera que és empresonat per denunciar els excessos del terror revolucionari (com l’execució de Lluís XVI). I, de fet, tan sols la caiguda de Robespierre li estalvia el pas per la guillotina. A més, durant el seu empresonament, inicia la redacció de L’edat de la Raó (publicada el 1794), en què defensa posicions deistes contràries a les formes vigents de cristianisme i a qualsevol tipus de religió revelada: “la veritable paraula de Déu és el Món i no cap text sagrat”; “Déu és veritat moral i no pas misteri o obscuritat”; “el nostre deure és actuar amb justícia, estimar la misericòrdia i intentar fer feliços els nostres germans”. Malauradament, tot plegat el fa caure en desgràcia davant l’opinió publica nord-americana que, fins aquell moment, l’havia considerat un referent intel•lectual inexcusable. En aquest sentit, cal recordar que en la fundació dels Estats Units s’entrecreuen dues arrels molt profundes: la del liberalisme democràtic i una vivència –simultàniament íntima i socialitzada– del puritanisme anglès i del pietisme alemany. Dues arrels mútuament dependents que tendeixen a rebutjar amb contundència qualsevol símptoma d’ateisme, en considerar que la negació de Déu posa en perill els fonaments morals del comportament individual i col•lectiu dels ciutadans.
D’altra banda, la inqüestionable sensibilitat social de Paine també es reflecteix a Justícia agrària (1797), en què es mostra partidari d’un repartiment equitatiu dels recursos naturals i de la implementació d’un sistema de pensions per a la vellesa. Unes tesis que topen amb unes inèrcies pròpies del liberalisme econòmic conservador, ràpidament consolidades en els encara joves Estats Units.
En qualsevol cas, el món resulta aproximadament igual de complex a una banda i altra de l’Atlàntic. I, així, tal com molts altres intel•lectuals europeus, Paine també es deixa seduir per l’estrella ascendent de Napoleó, fins que adopta una postura molt crítica davant la deriva autoritarista del futur emperador. Probablement, tot plegat contribueix a que accepti la invitació del president Thomas Jefferson de retornar als Estats Units on, tot i així, serà rebut amb una gran desconfiança. Els sectors cristians l’acusen d’ateisme i els ateus el consideren un deista; els federalistes el veuen com un jacobí amb tendències centralistes i el govern central com un demòcrata massa radical; els conservadors com un revolucionari i els igualitaristes com un moderat. I tot això sense oblidar que els britànics el veuen com un traïdor al seu país, per les seves simpaties respecte als Estats Units i a França.
Evidentment, la trajectòria vital de Thomas Paine exemplifica que el camí del rigor intel•lectual, de la honestedat moral i del coratge polític no ha estat mai fàcil. Tant és així que va morir en la misèria econòmica i abandonat per la majoria dels seus amics; de tal manera que, en el seu funeral, tan sols hi van assistir sis persones, entre elles, dos esclaus negres alliberats.
Sóc admirador de la teva feina divulgadora de la Història i de compromís amb el país, és per això que t'agraeixo que et presentis com a candidat al parlament europeu per l'opció sobiranista d'esquerra que és l'Esquerra Republicana de Catalunya, el partit de Macià, Companys, Dencàs, Irla, Badia, Barrera, Carbonell, Carod, Puigcercós, Carretero, Bertan, i amb modèstia jo mateix. Potser els que hi som ara no ho fem gaire bé això de la política, però estem en política per lluitar, a... Llegir més
Oriol , davant de tot la meva admiració cap a la teva persona. Potser per això no acabo de entendre que poguis formar part de l'actual esquerra republicana. Espero que tot sigui un rumor sense fonament. Tots voldriem l'esquerra de Macià , però això que avui en dia hi ha a les historiques sigles ERC fa una mica de vergonya. Esperant que decideixis entrar a la politica catalana en un altre moment o d'un altre forma, els meus millors desitjos.
Volia felicitar ublicament al Doctor Junqueras pel darrer programa d'En Guàrdia, on es tracta la Batalla de Talamanca. Inciatives així són les que falten!:
avís legal En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.
87 lectures
imprimir
enviar a un/a amic/ga
compartir
oriol@junqueras.cat
13 comentaris
Segueix-me al Twitter
Fes-te'n admirador
