Els Països Catalans (i el conjunt de la Corona d’Aragó) van incorporar-se a la Guerra de Successió espanyola en un intent de garantir el seu futur polític i econòmic. A principis del segle XVIII, ja feia més de setanta anys que Catalunya vivia en un estat de guerra pràcticament permanent. Tot plegat havia començat amb la guerra per l’hegemonia europea entre les monarquies hispànica i francesa (1635-1659), que s’havia entrellaçat amb la Guerra dels Segadors (1640-1659); i havia continuat amb les guerres de Devolució, d’Holanda i dels Nou Anys. I, en aquest context bèl•lic, les Constitucions catalanes havien estat severament retallades després de l’entrada de les tropes de Felip IV a Barcelona (1652); el país havia estat esquarterat amb el Tractat dels Pirineus (1659); bona part del territori havia estat saquejat reiteradament per les tropes enemigues i per les “amigues”; moltes ciutats havien patit –cada una d’elles– diversos setges esgotadors (Barcelona, Girona, Lleida...); i, d’altres, bombardejos navals devastadors (com Alacant i Barcelona, el 1691).

Malgrat tot, però, els catalans no havien oblidat la seva tradició política i havien anat posant els fonaments del seu futur econòmic. De fet, la defensa de les Constitucions havia estat l’eix de les nostres accions col•lectives contra el projecte de Unión de Armas del comte-duc d’Olivares; contra els allotjaments de tropes abans de la Revolta del Segadors i de la Revolució de 1640; contra els abusos de les tropes franceses i la repressió hispànica durant la interminable Guerra de Separació; contra el control de les insaculacions dels càrrecs institucionals per part del rei a partir de 1652; contra la negativa de Felip V a renunciar a aquest control a les Corts de 1701-1702; i –fins i tot– contra els “abusos de confiança” que s’estava a punt de prendre el “nostre” Carles III a les Corts de 1706. A més, les Constitucions havien de consolidar un marc legal i jurídic imprescindible per a garantir el model de creixement econòmic, que ens havia permès vincular-nos a les xarxes comercials angleses i holandeses que dominaven els oceans. Probablement, els Països Catalans mai havien tingut tants habitants com en aquells moments. I molts d’ells es beneficiaven de l’exportació d’aiguardent i de les importacions de blat, arengades i bacallà, que els vaixells del nord d’Europa portaven –respectivament– des de les costes del Bàltic, des del Mar del Nord i des de l’Atlàntic.

En definitiva, atès que amb aquests socis comercials també compartíem un model constitucionalista (caracteritzat pel concepte de sobirania compartida entre un poder “monàrquic” i un de “parlamentari”), no és estrany que molts catalans (des de Dènia el 1704, fins a Mallorca el 1715) optessin per alinear-se al costat dels aliats, en defensa de la “modernitat” econòmica i política, tot contraposant-la a l’absolutisme centralista i uniformitzador borbònic.

Aleshores –com ara–, la nostra identitat i el nostre futur passaven –i passen– necessàriament per la nostra plenitud legal i institucional, en un context de tanta sobirania com la de qualsevol altre estat. Tant és així que, en l’intent d’anihilar el nostre projecte comú com a poble, els nostres enemics estaven obsessionats a liquidar les nostres lleis i les nostres fórmules de govern. Tal com es posaran brutalment de manifest després de les seves victòries a Almansa (1707) i Barcelona (1714).

Des de les capitulacions de València i Lleida (1707) o Tortosa (1708) i Alacant (1709), fins a les de Barcelona i Cardona (1714) o Mallorca i Eivissa (1715), encara no hem recuperat la imprescindible llibertat política per a gaudir dels nostres drets individuals i col•lectius. Uns drets que ens foren arrabassats per la força de les armes i que encara ens són negats per egoisme. A primera hora de la tarda de l’Onze de Setembre de 1714, “essent l’esclavitud certa i forçosa”, les autoritats polítiques del país van dirigir-se a tots nosaltres per darrera vegada. En compliment de les seves funcions, ens “donen testimoni als venidors de què han executat les últimes exhortacions i esforços, protestant de tots los mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguessen a nostra comuna i afligida pàtria”. A nosaltres, per tant, ens pertoca recollir el seu testimoni, per fer realitat els seus somnis de llibertat.