Article

Macbeth

14 de setembre de 2007

Un comentari


El 15 d’agost de l’any 1.057, Macbeth és derrotat i assassinat a la batalla de Lumphanan. Amb el pas del temps, aquest rei escocès acabarà esdevenint el paradigma de l’ambició i de la paranoia, que tantes vegades sembla acompanyar –quasi inevitablement– a aquells que ostenten el poder. I, fonamentalment, aquesta estigmatització és responsabilitat de William Shakespeare, amb una obra datada el 1606 i modificada substancialment el 1615 per Thomas Middleton, amb l’afegitó d’algunes escenes extretes d’un text propi, titulat  La bruixa.
En la seva famosa “tragèdia escocesa”, el gran dramaturg anglès ens presenta una trama prou coneguda. Després d’enfrontar-se als noruecs, Macbeth i el seu bon amic Banquo troben tres bruixes que els prediuen que l’un serà nomenat comte i després serà rei, i l’altre mai regnarà però serà pare d’un futur monarca. Poc després, el rei Duncan concedeix el comtat de Cawdor a Macbeth, que -impressionat pel compliment de la primera profecia- comença a obsessionar-se en com pot assegurar-se l’esdevenir de la segona. I, aprofitant que el seu sobirà va a visitar-lo al seu castell, Macbeth l’assassina. A partir d’aquest moment, la seva actitud paranoica se centra en el seu amic Banquo, que -segons aquelles tres bruixes- era el pare d’un futur rei. I, finalment, tant ell com el seu petit fill, són assassinats per un Macbeth que ja no pot deslliurar-se de la seva follia, fins al punt que torna a visitar les bruixes. En aquesta ocasió, aquestes li prediuen que no el podrà matar cap home que hagi nascut d’una dona, que no ha de témer res fins que el bosc de Birnam camini cap al turó de Dunsinane i que ha d’estar molt atent a Macduff. Relativament tranquil per les dues primeres d’aquestes profecies, Macbeth ordena -en canvi- la mort de la dona i del fill de Macduff, que està exiliat a Anglaterra amb Malcom (el fill gran de l’antic rei Duncan). I, aleshores, acompanyats per un exèrcit anglès, ambdós personatges avancen cap a Escòcia. Allí, just abans d’assaltar el castell de Dunsinane, Macduff ordena que cada un dels seus homes talli una branca dels arbres del bosc de Birnam “i la mantingui davant seu mentre caminen, perquè -dissimulant així el nostre número- farem inútil qualsevol intent dels seus vigies per comptar-nos”. Finalment, en la darrera escena, Macduff explica que va néixer prematur, arrencat amb un tall de la panxa de la seva mare; i, tot just després d’aclarir que no havia nascut de cap dona, decapita Macbeth i entrega el tron d’Escòcia a Malcom.

Shakespeare inspira la seva tragèdia escocesa en diverses obres com la Chronica Gentis Scotorum de Joan de Fordun o les Cròniques d'Anglaterra, d’Escòcia i d'Irlanda de Raphael Holinshed, que donen una imatge força negativa de Macbeth. Però, el cert és que els documents més antics semblen oferir-nos unes versions força diferents. De fet, enlloc de ser un vell respectat i estimat pel seu poble, el rei Duncan hi apareix com un rei desprestigiat, tant per les seves derrotes davant dels víkings noruecs i dels anglodanesos com pel fet d’haver nomenat hereu el seu propi fill, trencant el costum cèltic d’escollir un germà o un nebot. De tal manera que les cròniques primigènies descriuen Duncan com un tirà malèvol, que –a més- és incapaç de garantir la seguretat del seu poble davant dels enemics exteriors; i, per contra, donen una interpretació força elogiosa del regnat de Macbeth. El que sembla inqüestionable és que Macbeth va ser derrotat per un grup de dissidents escocesos, acompanyats per un exèrcit anglodanès; però no va morir pas el 1054 a Dunsinane -tal com reflecteix la tragèdia shakespeariana-, sinó que es va refugiar a la seva regió d’origen (Moray), a les inhòspites Highlands orientals, on va continuar lluitant fins que va morir en combat tres anys després, a Lumphanan. I, de fet, els seus descendents van resistir encara durant almenys dues generacions més.

A Escòcia, com a Catalunya, la història és una arma poderosa. I, sovint, les històries que nosaltres no hem escrit, les han escrit contra nosaltres. Esperem que ambdues nacions puguem viure un futur en llibertat. De moment, podem anar llegint El mirall escocès de Xavier Solano.

Publicat a l'Avui el 15 d'agost de 2007

Comentaris

Comenta