Però si aquest estatut no compleix les expectatives de la societat i aquells drets que havien d’encabir-s'hi no hi són, la societat sortirà al carrer per reclamar-los. En el fons, s’estarà exigint als polítics que facin mans i mànigues per tal que se’ns doni allò que havíem reclamat. Ara no només és feina dels juristes seguir el procediment i l’evolució del procés estatutari sinó que ens calen els mecanismes suficients per tal que les persones que anem a comprar el pa cada dia (si ho volem) ens n’assabentem i en tinguem coneixement.

A més a més, com que aquest estatut ja ha estat retallat i serà encara més retallat per altres bandes, tal i com va passar amb l’estatut de Núria aprovat per les Corts espanyoles el setembre de 1932, no hem d’escatimar esforços en donar a conèixer aquests canvis (molts d’ells prou substancials). No podem passar per alt l’aprovació d' uns pressupostos on no es detecta cap millora en el sistema de finançament; les competències pendents de traspàs en matèria de transports ferroviaris, aeris i marítims, les de gestió cultural i d’universitats, les relacionades amb la sanitat, entre altres.

Seria molt més fàcil que un cop aprovat el text íntegre de l’estatut sotmès a referèndum, fos aquest text el que es desenvolupés. Però com que això no és possible perquè vivim sota un estat que ens controla, ens limita i ens retalla, cal crear estratègies (jurídiques, econòmiques, socials, empresarials i culturals) per observar atentament els canvis que li fan. Això pot ser que esgoti els ciutadans. Però no ens hem de deixar vèncer per aquests mecanismes de desgast. I, més enllà del debat actual, no podem oblidar que qualsevol estatut serà insuficient per a les aspiracions i necessitats del nostre país i dels nostres conciutadans.

Gemma Cots i Oriol Junqueras                                  
Article publicat a El Singular Digital el 4 d'abril de 2007