El 14 de gener de 1900 s’estrenava al Teatro Constanzi de Roma Tosca, de Giacomo Puccini. Es tracta d’una de les principals i segurament més populars òperes de l’autor, juntament amb Madame Butterfly i La Bohème. La peça teatral original de Tosca és de Victorien Sardou i es va estrenar al 1887 a París. Quan es representava a Milà, Puccini va tenir l’oportunitat de veure-la i va parlar amb Giulio Ricordi, l’editor, per tal d’ aconseguir-ne els drets per poder-la musicar. Malauradament, però, el 1893, els va obtenir el compositor Alberto Franchetti. Mentre que el llibret es va encarregar a Luigi Illica i, a la part final, s’hi va afegir Giuseppe Giacosa. Més tard, però, Franchetti va rebutjar el projecte perquè no s’hi va veure en cor. I l’obra va arribar finalment a mans de Puccini, que, el 1896, va començar a composar l’òpera amb el llibret d’Illica i de Giacosa.
L’autor utilitza un esquema musical molt diferent a l’anterior òpera, La Bohème. A Tosca la música és molt més vertiginosa, hi ha més tensió, dramatisme i un tràgic final. En concret, es tracta d’un melodrama en tres actes que mostra el patiment i la mort d’alguns personatges. I, com en d’altres obres de Puccini, hi trobem una heroïna que viu i mor per amor. I, de vegades, s'ha afirmat que el personatge de Tosca estava inspirat en la dona del mateix autor, amb qui compartia una forta personalitat i una gelosia descontrolada. Tosca parla de la política a l’Europa del 1800, en plena ofensiva de Napoleó sobre Itàlia. La trama gira entorn a Floria Tosca, una coneguda cantant d’òpera i el seu estimat Mario, que volen ajudar un revolucionari perseguit per la justícia. En realitat, es tracta d'una reflexió sobre l’abús de poder, la passió, la tortura... i sobre la posició de força de l’església en una societat que lluita contra l’opressió.
L’òpera comença amb el tema del Baró Scarpia, sense obertura ni preludi. I, tot seguint la tècnica del leitmotiv wagnerià, aquest tema i el d’Angelotti aniran apareixent, transformats, al llarg de tota l’obra. I, de fet, la composició presenta una continuïtat en el discurs musical, que només es trenca amb un parell d’àries. Una de les més conegudes de Puccini, "Vissi d'arte", coincideix amb el punt més àlgid del personatge de Floria Tosca, que es lamenta i plora al cel per la injustícia del seu sofriment. Un cop més, a les portes del segle XX, el Romanticisme europeu s'inspirava en els processos revolucionaris de finals del segle XVIII per expressar els lligams més íntims entre els sentiments individuals i l'esdevenir col•lectiu de les nacions. I, en realitat, a principis del segle XXI, aquesta continua sent una temàtica plenament actual.
Es curiós com la història es repeteix constantment i les persones no en treuen millor resultat, que ens passa als humans?
Com es podrien crear societats que puguessin aglutinar les persones que havent sabut la trajectòria d'uns fets els puguin utilitzar per anar endavant en la història sense caure en els mateixos paranys?
Potser és necessàri persones que ens convidin a reflexionar, no una de sola com tu on els missatges es dilueixen en un ordinador. Ets un bruc?
avís legal En compliment de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, i de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.
496 lectures
imprimir
enviar a un/a amic/ga
compartir
oriol@junqueras.cat
Un comentari
Segueix-me al Twitter
Fes-te'n admirador
