En bona mesura, el cop d’estat franquista a Barcelona fracassa gràcies a la lluita de la població civil, a la Guàrdia d’Assalt i al posicionament determinant de la Guàrdia Civil fent costat a la legalitat republicana. A partir del 19 de juliol, doncs, algunes organitzacions polítiques i sindicals disposen d’armes que, malauradament, no només seran usades al front. Portem deu mesos de guerra i de col•lectivitzacions. La Generalitat està dirigida per una mena de coalició de republicans, de comunistes i de llibertaris. De fet, tant al Govern de Catalunya com al de la República espanyola hi ha ministres anarquistes catalans. Un cas únic en el món. Ens trobem amb una Catalunya de facto sobirana, atès que, des de l’inici de la guerra, ha hagut d’afrontar –com en tants altres moments de la història– la nova situació d’emergència tota sola. Aquesta Catalunya gestiona els recursos i assumeix competències tan cabdals com les finances (control de les sucursals del Banc d’Espanya, de les delegacions d’Hisenda, de la banca privada, de les institucions d’estalvi i de les companyies d’assegurances), l’ordre públic, la indústria de guerra o l’emissió de moneda i el control del canvi. Mentre, en el nou marc bèl•lic, el poder de l’Estat i el Govern de la República espanyola s’han anat desintegrant. Però l’Executiu espanyol no està disposat a tolerar aquestes quotes d’autogovern. Aquest és el context en què, a partir del 3 de maig i durant una setmana, els carrers de Barcelona són l’escenari d’enfrontaments armats. D’una banda, hi trobem, fonamentalment, l’entramat politicoinstitucional d’ERC, del PSUC, d’Estat Català i de la UGT; i, de l’altra, les forces revolucionàries de la CNT-FAI i del POUM. El Govern de la República espanyola aprofitarà la conjuntura per eliminar els anarquistes i, alhora, recuperar les funcions de Govern que ha perdut al Principat, sobretot a partir del nou trasllat del Govern de la República a la capital catalana (octubre del 1937). Així, la República espanyola rendibilitzarà la crisi institucional catalana per liquidar les milícies populars (l’expressió de les fórmules tradicionals de mobilització militar catalanes) i per reinstaurar el monopoli de la violència estatal. D’aquesta manera, el Govern espanyol arrabassa tantes competències a Catalunya que, de fet, resulta difícil saber si la Generalitat acaba tenint alguna funció efectiva. Com tantes altres vegades, mentre els catalans s'enfronten per qüestions tàctiques, l’Estat espanyol s’assegura el control del poder.
Es interessant el punt de vista que es proposa sota els fets de Maig, com una supressió de la sobirania de la Generalitat enfront d'un govern central, marcat cada cop més per les influències comunistes, que havien aconseguit prestigi amb la defensa de Madrid, i eren els únics que proveir de suport internacional via la URSS.
Fa poc vaig llegir el llibre "Homenatge a Catalunya" i realment és transmet una sensació de ràbia assistir a les disputes internes i l'ambient enrarit de Barcelona a m... Llegir més
avís legal En compliment de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, i de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.
1067 lectures
imprimir
enviar a un/a amic/ga
compartir
oriol@junqueras.cat
Un comentari
Catalunya, cop destat, Generalitat, guerra, legalitat republicana, sobirana
Segueix-me al Twitter
Fes-te'n admirador
