En aquest moments, la principal font de creixement del PIB global no són les economies més avançades, sinó les emergents, que ja han expressat la seva preocupació pels alts nivells d'endeutament dels països industrialitzats. En concret, aquest any, dins del G20, el deute agregat dels països industrialitzats representarà el 107,7% del seu PIB, mentre que el de les economies emergents només serà del 37%.

En aquest context, en què els elevats nivells d'endeutament limiten la capacitat de maniobra de les economies europees, els EUA consideren que alguns dels motors de la recuperació global haurien de ser els estats que disposen dels majors superàvits comercials, a través d’un augment de la seva demanda agregada que, al seu torn, incentivés les exportacions dels països que pateixen problemes de balança comercial. Així, per exemple, gràcies a les seves reserves ingents en divises, la Xina semblaria ben situada per estirar del creixement amb una despesa pública expansiva, però ho desaconsella el probable reescalfament inflacionari de la seva economia, que ja ha aconsellat la flexibilització del tipus de canvi del iuan. De fet, la Xina només cedirà a les pressions nord-americanes i estimularà la seva demanda agregada interna si s'hi veu obligada per una reducció persistent de les seves exportacions, a causa -fonamentalment- de les mesures europees d'austeritat.

Unes mesures de rigor que no només passaran per la disminució dels dèficits públics dels estats europeus, sinó també per un major control sobre les entitats financeres. I, en aquest sentit, Alemanya, França i el Regne Unit estan planificant nous tipus impositius sobre els bancs, per recuperar part del rescat financer massiu dels darrers anys i per establir un fons de seguretat davant qualsevol altra crisi d'aquesta mena en el futur. Així, no és pas estrany que, significativament, els que més s'hi oposen siguin aquells que com Canadà, Austràlia, el Brasil i l'Índia no han patit aquesta mena de problemes amb els seus bancs.

En definitiva, atès que la recuperació econòmica segueix ritmes diferents a cada lloc del món, cal afinar tant com sigui possible el delicat equilibri entre la disciplina pressupostària i l'estímul d'un creixement sostingut.