Article

Els indiferents

Cultura    

14 d'agost de 2010

Cap comentari
antifeixisme, literatura italiana, sàtira, societat italiana


Alberto Moravia, pseudònim d’Alberto Pincherle (1907-1990), és un dels màxims exponents de la literatura italiana del segle XX. Arran d’una tuberculosi òssia infantil ha de romandre postrat durant els anys vint, un període de temps que aprofita per llegir molt i per escriure, amb només vint-i-dos anys, una de les seves obres més representatives, Els indiferents (1929). Tan precoç i ja mostra el seu segell, caracteritzat per un estil directe, sobri i amarat d’aspre realisme, de notori sentiment desclassat i de palesa dificultat d’encaix social.
Compromès amb l’antifeixisme, escriurà La mascarada (1941), una sàtira sobre les autoritats feixistes de la Segona Guerra Mundial, que farà que s’hagi d’amagar per eludir la presó fins a l’alliberament d’Itàlia. Després arriben les fecundes col•laboracions a Il corriere della Sera, Il Mondo, L’Europeo o a L’Espresso, i continua plenament abocat a l’ofici de guionista i de novel•lista amb la neorealista Agostino (1944); La romana (1947), una narració que transcorre durant l’ocupació italiana d’Etiòpia i en què evidencia les misèries d’una societat decadent a través de la mirada d’una prostituta, l’Adriana. Unes creacions que el consoliden, sens dubte, com una figura insigne en l’eclosió de la literatura postfeixista. El 1952 guanya el premi Strega per I racconti (Els contes), gènere que també conreuarà; i, nou anys després, el Viareggio per L’avorriment (1960), dos dels principals guardons de les lletres italianes.
A La mentida (1965) reflexiona sobre la condició d’escriptor. I, en l’etapa final de la vida, té una preferència especial per la composició propera a l’assaig i al debat ideològic, com a L’home que mira (1985) o, també, a 1934 (1982), en què relata la trobada entre un jove antifeixista i una jove alemanya.
Un dels seus leitmotivs és la dissecció de la frívola societat italiana i europea, així com l’atac frontal a la doble moral burgesa, de vida llicenciosa, acomodada i hedonista que es reprodueix en la classe mitjana.
Són molts els directors que el porten al cinema. El 1954, Luigi Zampa hi adapta La romana. I el 1960 ho fa Vittorio de Sica amb La ciociara (1959). El 1963 Jean-Luc Godard dirigeix El menyspreu (1954). I set anys després ho farà Bertolucci amb una de les seves novel•les fetitxe, El conformista (1951).
Miquel Llor i Josep Vallverdú van ser dels primers a traduir-lo al català. Ens ha deixat alguns aforismes com ara “L’ignorant té valor; el savi por” o “Una dictadura és un estat en què tots temen un i un tem tots”.

Comentaris

Comenta