Fins al 13 de juny de 2010, el Caixafòrum acollia una exposició pel recorregut vital i artístic de Federico Fellini. Una mostra que ha acostat al gran públic l’àmplia cosmologia del cineasta italià, un referent ineludible de la cultura cinematogràfica europea de la segona meitat del segle XX.
Irreverent, subversiu, transgressor, intel•ligent, lúcid, innovador, darrere la càmera, Fellini denuncia tot allò que no li agrada de la condició humana, alhora que comparteix amb l’espectador la sorpresa infantil per la màgia de la vida i per la meravella de la imaginació i de la creació humanes; ara arrenca somriures, ara ens enfonsa en el plor més trist i amarg dels abismes existencials, com a La Strada (1956), film que li val un Oscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa.
Per mostrar-nos el seu particular univers compta amb un reguitzell de personatges pintorescos que abracen totes les classes socials. Per la pantalla van desfilant tot un ventall de trapezistes, ballarines, nans, comediants, dones barbudes, prostitutes, escriptors, periodistes i gent de la faràndula, entre altres personatges més o menys extravagants, que coincideixen en la nit dels suburbis que ell coneix tan bé, i que esculpeixen amb un cisell precís, una genuïna Itàlia rural i urbana postbèl•lica. Entreteixint somnis i realitats, doncs, presenta mons onírics, suspesos, de vegades connectats amb el teatre de l’absurd, sense desatendre, en paral•lel, la descripció acurada i també més profana de la realitat, com ara la bona taula italiana.
Però Fellini és molt més que tot això. A La Dolce Vita (1960), una de les seves pel•lícules fetitxe, sacseja la fèrria moral d’un país de secular tradició catòlica que, en despertar del malson feixista, opta per la llibertat de consciència i de pensament que propicien una fecunda eclosió cultural. Alhora, però, mostra l’alta societat romana en clara decadència, avorrida, abúlica, llicenciosa, tipa de tota mena d’excessos i, en algun cas, de fatídic destí. L’amor, un altre dels leitmotivs fellinians, es palesa amb tota la seva extensió i complexitat, allunyat de tradicionals encaixonaments, malgrat que en cap cas, no escapa del dolor.
Un any abans de la seva mort, el 1992, Fellini rep un Oscar honorífic en reconeixement a tota la carrera.
“[...] no sé mirar les coses amb indiferència, a través de la càmera, per exemple. [...] De l’objectiu no n’he de fer res. Jo he de ser enmig de les coses. Necessito saber-ho tot de tothom, fer l’amor amb tot el que m’envolta.”
Fellini dibuixava películes naïf d'infant amb ironia d'adult i les embolcallava amb la sàtira a la societat del seu temps, ficant-se com un bacteri enmig de les deixalles del sentiment, la intel·ligència, la ignorància, la innocència i les amania amb els enquadraments, la llum, la fotografia, els actors, les situacions grotesques, espléndides de vegades sublims del treball dels personatges.
Això és ser mestre, amb la humilitat del qui té la veritat i la llibertat que pot fer anar co... Llegir més
Irreverent? subversiu? transgressor?
Ja cansa una mica que aquestes siguin qualitats bones per anar per la vida, per fer art o per fer el que sigui.
Ja cansa.
En Fellini era la hòstia de bo i era mediterrani i molt intel·ligent.
Hi havia alguns públics -restrenyits, malgustosos, encarcarats, menjaciris...- als quals no agradava. Però als que sí ens agradava era per la seva gramàtica narrativa i la seva originalitat basada en fets quotidians i barreja dels somnis que tots -tard o d'hora- t... Llegir més
avís legal En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.
563 lectures
imprimir
enviar a un/a amic/ga
compartir
oriol@junqueras.cat
2 comentaris
cinema, innovador, irreverent, italià, La Dolce Vita, La Strada, transgressor
Segueix-me al Twitter
Fes-te'n admirador
