Com és sabut, en ocasions, en un instant, un esdeveniment pot canviar radicalment les nostres vides. A vegades, fins i tot la de tot un país i, amb ell, la de molts dels seus ciutadans. Probablement, en aquest sentit, una de les dates més decisives del segle XX és el 14 d'abril de 1931. Entre molts centenars de milers d'altres persones, aquell dia també és decisiu per a l'escriptor Joan Puig i Ferreter, que es veu impel·lit a abandonar la literatura –almenys temporalment– per dedicar-se de manera gairebé definitiva –encara que no exclusiva– a la política. I, com en tants altres casos, no va ser un trànsit gaire agraït. De fet, la seva nova etapa comença amb l'èxit esclatant de ser el segon diputat més votat de Catalunya –darrere de Macià– per a les Corts constituents de la República; i acaba, en canvi, enmig de diversos escàndols i disputes durant la guerra i l'exili.

Enamorat de la feina d'escriptor, el 1934, publica l'obra amb més ressò de la seva trajectòria, Camins de França. Una mena d'autoanàlisi psicològica novel·lada, sincera i imaginativa, en què ens exposa les circumstàncies que van contribuir a formar les especificitats del seu caràcter i la seva polèmica personalitat. En realitat, almenys en part, la gènesi de l'obra es caracteritza per la disputa entre el mateix Puig i Ferreter, que preferiria fer una novel·la d'aventures pel “plaer d'inventar”, i Rovira i Virgili, que –amb el lema “història, no novel·la”– el pressiona a descriure els fets amb el major realisme possible. Tal com afirma el mateix autor: “He fet tot el que he pogut per ésser verídic. Si alguna vegada no ho he aconseguit, la culpa serà de l'artista i el novel·lista, que no hauran sabut renunciar del tot a llurs drets, per bé que l'historiador i el psicòleg hagin dominat constantment”.

Almenys en certa mesura, l'autor i la seva obra són el resultat de l'entrellaçament agònic de dos dels principals epígons del Romanticisme europeu, el modernisme i el realisme. L'un, profundament arrelat en la Renaixença; i, l'altre, més enllà dels seus brots autòctons, fortament influït pels grans autors russos del moment. I, d'alguna manera, Puig i Ferreter sembla situar-se entre la simplicitat de Txèkhov (de qui Gorki assegurava que, prop d'ell, “tots sentien un desig inconscient de ser més senzills, més sincers, més ells mateixos”) i la transcendalitat de Dostoievski (creador de personatges torturats incapaços sovint de sobreposar-se a l'angúnia i al tedi de llurs vides).