Atès que totes les formes de vida conegudes tenen el seu origen en un únic impuls vital, no és estrany que comparteixin algunes pautes, com l'anomenada secció àuria o proporció divina, que –entre molts altres aspectes– determina la relació entre els ossos del dit índex de pràcticament tots els humans.
Darwin afirma que la mà distingeix l'home dels altres primats, fins al punt que, sense ella, mai no hauríem assolit un lloc predominant en la cadena evolutiva. I, sens dubte, des d'un punt de vista cabalístic, resulta força suggeridor que, en les llengües llatines, la paraula “humà” contingui el mot “mà”. I, potser, en la mesura que la mà explica la nostra condició humana, podem entendre que Raimon insistís a afirmar que “ De l'home mire / sempre les mans”. Unes mans que expressen l'amplíssim ventall de les nostres contradiccions: “Mans de xiquet, ben netes, / mans de xiquet que es faran grans. / Mans que en la nit busquen / allò que no troben mai. / Mans dels que maten, brutes; / mans fines que manen matar. / Mans tremoloses, eixutes, / mans tremoloses, / mans dels amants.”
En realitat, les mans són l'instrument creatiu de la cultura, tot sofisticant fins a extrems inimaginables les nostres predisposicions genètiques. Així, en el seu assaig Del paper de la mà en la transformació del simi a l'home, Engels converteix aquesta extremitat en sinònim de “treball”, “dignitat” i “justícia”. De fet, gràcies a l'oposició entre el polze i l'índex, som prou destres per usar un bisturí o un pinzell. I, tal com ens recorden Lax'n busto, “un llapis mai no dibuixa sense una mà”. Potser per aquesta raó, els primers dibuixos realitzats pels humans, ara fa uns 40.000 anys, són empremtes positives o negatives de llurs mans.
El cert és que les mans dels altres són tan importants per a nosaltres que, segons la següent paràfrasi del poeta anglès John Keats, “Si aquesta mà viva, ara càlida i capaç d'una encaixada honrada, estigués freda i en el silenci gelat de la tomba, (...) desitjaries que el teu cor s'assequés de sang per a què la vida roja corregués de nou per les meves venes”. I, quan en el seu “Plor antic” Carducci recorda el seu fill mort, pensa en primer lloc en les seves mans: “L'arbre que acaronaves amb la teva petita mà, el verd magraner de flors vermelles, en el mut hort assolellat, ha recuperat la seva verdor, i (...) [en canvi,] tu que de la inútil vida eres l'única i última flor, estàs a la terra freda, estàs a la terra negra; i ni el Sol ja no t'alegra ni et desperta l'amor.”
La motricitat fina de les mans humanes pot fer miracles amb el tacte, des de
la més tendre carícia a la més matussera i cruel. Tot aquest ventall és demostratiu de les emocions de la interacció on tot hi cap, és un món indivisible. És donar, és rebre, és estimar...
Jo que sóc fisioterapèuta ho sé molt bé, cal tenir en compte que la poesia s'escriu i també es transmet amb les mans.
avís legal En compliment de la Llei 34/2002, d’11 de juliol, de serveis de la societat de la informació i de comerç electrònic, i de la Llei orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de protecció de dades de caràcter personal, us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.
867 lectures
imprimir
enviar a un/a amic/ga
compartir
oriol@junqueras.cat
2 comentaris
creatiu, cultura, Darwin, instrument, primats
Segueix-me al Twitter
Fes-te'n admirador
