En el principi dels temps, enmig del caos primigeni de l’univers, les partícules més pesants es van sedimentar a la part més baixa i les més lleugeres i lluminoses van tendir a elevar-se. Així, més enllà dels mars i per sobre del món que s’anava formant, va aparèixer la ‘planura de l’alt cel’ o Takamagahara. Aquí hi van néixer diversos déus, fins que Izanami i Izanagi van baixar a l’oceà a pescar-hi amb la seva llança. I, en sacsejar-la per fer caure les incrustacions de sal que s’hi havien format, van néixer les illes del Japó. Des del principi, doncs, el nostre món apareix com una simple crosta; gairebé una brutícia.

Quan Izanami va morir, el seu germà Izanagi va baixar a buscar-la a l’infern, però en comprovar que el cos d’ella ja s’estava podrint, en va fugir esperitat. Quan va arribar a la superfície, Izanagi es va rentar per purificar-se, i en eixugar-se concretament l’ull esquerre, en va néixer Amaterasu, la deessa del sol. De tal manera que en la cultura japonesa la brutícia s’associa a la mort, i la higiene, a la vida. I no només del cos, sinó també de l’ànima.

En aquest sentit, a principis del segle xxi, a molts japonesos encara els costa d’assumir la responsabilitat del seu país en els horrors de la Segona Guerra Mundial. Un fet que, combinat amb l’aliança que des d’aleshores van establir amb els Estats Units, dificulta la possibilitat d’explicar i entendre l’horror atòmic d’Hiroshima i Nagasaki. I, malauradament, després del gran tsunami d’aquest mes de març, els efectes devastadors de l’onada que ha arrasat bona part del país han fet reviure el malson nuclear, aquesta vegada a Fukushima.

Un cop més, doncs, la societat japonesa torna a constatar el terrible vincle entre la brutícia i la mort. És com si es tractés de la maledicció d’un país obsessionat per l’ordre, la netedat, la higiene i les regles, i que per segona vegada ha d’enfrontar-se al problema dels residus radioactius que ha marcat i marcarà el país durant generacions. Amb tot, l'obsessió gairebé compulsiva per l’ordre no ha pogut evitar la catàstrofe. Un absurd atzar sembla sovint caracteritzar la natura, que almenys en una ocasió, a mitjan segle xiii, en forma de kamikaze (literalment, ‘vent diví’), va salvar el Japó destruint la flota invasora mongola. Però aquest mateix atzar pot convertir en inútil tot l’esforç d’una civilització, tal com va fer la salinització de les terres de conreu en el cas dels sumeris, la sequera amb els maies i el fred amb els víkings de Groenlàndia.