Article

Dràcula

19 de juliol de 2011

Un comentari

El vampir més conegut de la història és el Dràcula de l’escriptor irlandès Bram Stoker (1897). Sigui com sigui, les seves arrels es remunten ben lluny en el temps, i el seu antecedent més clar és El vampir de l’escriptor anglès John William Polidori (1819). Polidori era el metge del poeta anglès Lord Byron, i tots dos van coincidir l’estiu del 1816 a Ginebra amb el matrimoni Shelley (format pel filòsof i poeta romàntic Percy Bysshe Shelley i la seva dona Mary).

Aquell estiu va ser especialment fred i fosc, a causa de la pols que l’explosió del volcà Tambora havia acumulat a les altes capes de l’atmosfera. Aquest fenomen tan poc habitual va provocar una gran fascinació en tots els camps creatius. El mateix Lord Byron ho expressava amb aquests versos: “Jo vaig tenir un somni, que no era un somni. / El sol lluminós s’havia extingit / i les estrelles vagaven sense llum”. També William Turner -anomenat el “pintor de la llum”, pel seu gran domini amb el pinzell a l’hora de pintar paisatges- va saber reflectir a la perfecció aquella llum crepuscular tan insòlita. El fet que durant aquell juny vestit de gris no brotessin les flors i que l’estació no mostrés el seu color i llum habituals potser van propiciar un ambient en què la força de la mort estava per damunt de la vida. Cosa que reflecteix el mite de Dràcula, centrat al voltant dels conceptes de la immortalitat, de la vida després de la mort, de com fugir-ne i superar-la.

En aquest context, Polidori crea el vampir romàntic, que aconsegueix vèncer la mort, però que viu més com un espectre que com un ésser viu. Es tracta d’un personatge tan sensual com repugnant, que es manté viu robant la vida dels altres. De la mateixa manera que el monstre que protagonitza el Frankenstein de Mary Shelley -nascut també durant aquell fred i fosc estiu-, es precipita en l’abisme del mal a causa -o, almenys, a través- del desig carnal. En concret, el vampir de Polidori atura el seu envelliment mitjançant un veritable vampirisme sexual.

El desig i l’horror s’entrellacen de manera indestriable; en realitat, el vampir no és un ésser viu que viurà per sempre, sinó un ésser que no acaba de morir mai però que tampoc no acaba d’estar viu. Així, més que un viu és un no mort, de tal manera que el triomf sobre la mort acaba esdevenint la més terrible de les condemnes.

Sovint, al llarg de la vida, hem d’anar en compte amb allò que desitgem, perquè, malauradament, pot esdevenir real. I, tal com recull la tradició popular, “Déu nos en guard, d’un ja està fet”.

Comentaris

Comenta