El 7 de maig de 1915, el transatlàntic britànic “Lusitània” (dissenyat per a ser el vaixell més gran i veloç que s’havia construït mai) navega enmig de la boira a unes trenta milles a l’oest de la ciutat irlandesa de Cork, quan, prop d’un quart de tres de la tarda, rep l’impacte d’un torpede llençat pel submarí alemany U-20. Pocs minuts després, es produeix una segona explosió (encara ara d’origen incert) que provoca el ràpid i definitiu enfonsament del vaixell. Noranta anys després, al 2005, el govern dels Estats Units reconeix que la nau transportava material de guerra cap al Regne Unit que, tal vegada, va ser la causa d’aquesta segona explosió. De fet, pocs dies abans del desastre, quan el vaixell encara no havia salpat de Nova York en direcció a la Gran Bretanya, el Consolat Alemany d’aquesta ciutat havia pagat un anunci a la premsa recomanant als ciutadans dels Estats Units que no s’hi embarquessin, atès que si la nau trencava el bloqueig submarí alemany, podria ser atacada. Així i tot, l’ofensiva té un enorme impacte als Estats Units, de conseqüències semblants a l’esfondrament del Maine, a l’atac a Pearl Harbor, a l’incindent del golf de Tonquín i a l’atemptat a les Torres Bessones, que –en gran mesura–, contribueix a justificar, respectivament, la participació dels Estats Units en la guerra de Cuba, en la Segona Guerra Mundial, en la guerra del Vietnam i en les guerres de l’Afganistan i de l’Iraq. Tant és així que la catàstrofe del “Lusitània” eclipsa l’enfonsament d’altres vaixells. Fins al punt d’esdevenir l’enfonsament per excel·lència de la Primera Guerra Mundial, de tal manera que, en saber que algú ha mort en un naufragi durant aquesta contesa, la saviesa popular el vincula al “Lusitània”. Aquest és el cas del compositor i pianista Enric Granados que, segons la tradició popular, mor al “Lusitània”, quan, en realitat, ho fa al març de 1916 en l’enfonsament del “Sussex” al Canal de la Mànega, torpedinat pel submarí alemany UB29. En concret, Granados es dirigia a França des de Liverpool, on havia arribat procedent dels Estats Units, país on havia assolit un gran èxit amb l’estrena operística Goyescas i on havia ofert un recital a la Casa Blanca i al president Wilson. D’aquesta manera, poc abans d’embarcar-se, havia escrit al seu amic Ricard Viñes “Per fi he vist realitzats els meus somnis (...) Tota la meva alegria actual la sento més per tot allò que ha de venir que pel que he fet fins ara”.