L’onada d’indignació i de descontentament davant la situació econòmica cada vegada més preocupant s’està consolidant i mundialitzant. I no hi ha cap dubte que les raons que motiven les protestes són ben raonables. Perquè, a més, són moltes: atur rampant, pèrdua de poder adquisitiu, serveis socials amenaçats, perspectives de futur descoratjadores, etc. De fet, només a casa nostra, gairebé un de cada cinc catalans viu per sota del llindar de la pobresa.

És cert que molts dels responsables que han contribuït a aquesta situació –com molts alts càrrecs d’entitats bancàries– n’han sortit impunes o fins i tot premiats, que molts polítics han contribuït amb la seva irresponsabilitat a engruixir uns dèficits públics inassumibles i que, massa sovint, els dirigents polítics s’han vist superats per la dimensió internacional de la crisi, en constatar que les grans forces econòmiques són globals i els poders polítics són, bàsicament, estatals o nacionals.

I segurament, tot i que és convenient mantenir una perspectiva global de la situació, és en un sentit més local que caldria dirigir correctament les protestes i les reclamacions. Perquè només així serem capaços d’encertar l’arrel dels problemes, d’actuar de forma directa, concreta i a curt termini, per millorar la nostra realitat quotidiana com a catalans. Però per fer-ho caldrà concreció en les propostes de solució, que han de ser coherents amb la realitat concreta del nostre país. I això vol dir, ineludiblement, evidenciar que si Catalunya fos un Estat sobirà, un Estat membre de la Unió Europea, la nostra situació seria molt millor. Des de l’espoli fiscal que cada any s’emporta aproximadament un 10% de la riquesa que els catalans produïm, fins als criteris totalment polítics i no econòmics que empra el Govern espanyol a l’hora de planificar les infraestructures que ens afecten, hi ha molts factors que minen la nostra capacitat de crear riquesa i de distribuir-la adequadament.

Així doncs, només amb una combinació encertada de les perspectives globals i locals que ens afecten, es pot canalitzar correctament aquest sentiment d’indignació. Si no, l’anàlisi de la realitat esdevé incomplerta i les solucions acaben, massa sovint, sent impracticables.