Durant anys, el model sanitari català ha donat un servei de qualitat i de proximitat a tots els ciutadans. Actualment es troba amenaçat per una alarmant falta de recursos, però cal tenir en compte, com a mínim, dos factors més si es vol fer una diagnosi correcta que permeti solucionar el problema. D’una banda, el sistema sanitari català ha patit un dèficit de finançament històric perquè, entre altres despropòsits, durant dècades, s’han calculat les aportacions estatals amb una xifra de població de Catalunya no actualitzada. I de l’altra, és molt important recordar que la despesa per càpita en sanitat a Catalunya ja és inferior a la mitjana espanyola, inferior a la despesa per càpita en comunitats autònomes com ara Extremadura o Andalusia, i inferior al nivell mínim a partir del qual els serveis sanitaris resulten severament afectats.

Davant d’aquest escenari i mentre el context econòmic no es recuperi, hem de saber defensar el cor del sistema. Això significa, per exemple, mantenir el model d’assistència de proximitat que ha fet del sistema sanitari català un dels referents europeus. És a dir, es pot acceptar reduir els serveis d’urgències nocturns si es manté una xarxa de centres d’assistència primària capil·lar i propera als ciutadans, ja que aquests centres fan tasques de prevenció, seguiment i tractament de la majoria dels malalts –com els crònics– que són subjectes d’acabar necessitant serveis d’urgències. I també, es pot intentar reduir encara més la despesa en els àmbits que són competència de la Generalitat, com és ara, la disminució de la despesa en medicaments dels hospitals.

Però el que necessitem de debò és buscar formes d’augmentar els recursos disponibles i no només de reduir la despesa tal com s’ha fet fins ara. Des de Catalunya, es poden prendre mesures per augmentar els ingressos, que alleugeriran el problema però que ni molt menys el resoldran (augmentar els trams més alts de l’IRPF, introduir més taxes als hospitals o recuperar l’impost de successions per a les grans fortunes). Ara bé, la solució real passa perquè Catalunya tingui un sistema de finançament just, en què Catalunya recapti, gestioni i liquidi tots els impostos que paguen els catalans. I això, al seu torn, i com tan bé s’encarreguen de recordar-nos des de l’Estat espanyol, només serà possible quan Catalunya sigui un Estat.