“95 familias a la calle por un ERO, FERCABLE la primera empresa donde se aplica la nueva reforma laboral”. Aquest és el text d'una pancarta que des del 10 de febrer fins la setmana passada presidia la façana de l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts (SVH). Vam col·locar-la juntament amb els treballadors del comitè d'empresa de Fercable, amb determinació i preocupació vers una crisi que no toca fons.
Des que a finals d'any passat els representants del Grup Prysmian - propietària de Fercable- van adreçar-se a l'Ajuntament, el pitjor es veia a venir. I és que malgrat haver-los ofert des del consistori tota classe de suport, ajudes, formació i mediacions, terreny inclòs, resulta que a un grup empresarial amb el centre de decisió a Milà, li ha sortit molt més a compte un tancament empresarial, en base a les facilitats que proporciona la nova reforma laboral.
En Fran Infante i en Manolo Ortega, el chino, que encapçalaven el comitè d'empresa de Fercable, han estat un exemple de tenacitat i energia per mirar de revertir una situació que hem viscut a mig camí de la impotència i la injustícia. Des del Bar Jachase, entre tallats i canyes, assistim al final d'una aventura industrial de fabricació de cables especials, que havia posat arrels a Sant Vicenç després de 50 anys d'activitat, i que ha vist passar per damunt uns quants grups empresarials.
Els companys expliquen d'oïdales trifulgues dels anys 80, quan Fercable va ser reflotada pels mateixos treballadors en forma de societat cooperativa. L'èxit fou tal que els treballadors no van poder-se negar a una oferta de compra milionària ja en els anys noranta. En Manolo, llicenciat en filologia hispànica, se sap totes les xifres de producció i els ratis de productivitat de la planta de memòria. El seu entusiasme s'encomana a en Fran, que té el nervi de la joventut i una dialèctica afilada a l'hora d'escatir els veritables motius del tancament de la planta: “éramos la planta del grupo más fácil de cerrar”.
Les lliçons que m'ensenyen els companys de Fercable son d'aquelles que mai surten als manuals d'economia de l'empresa, i que tinc el goig d'aprendre fent d'alcalde: “Desde el Grupo tiraron un montón de dinero en inversiones de mejora de máquinas, que era imposible que resultaran. Y es que las nuevas máquinas son peores que las de hace 40 años, puesto que sirven para menos cosas. Eso sí, mucho más rápidas, pero en nada flexibles”. Doncs no havíem quedat que amb el S.XXI estem en l'era de l'especialització flexible, la que basa la competitivitat industrial en la producció de sèries més curtes, capaç de combinar l'especialització per abaratir costos i la flexibilitat per adaptar-se als requeriments canviants de la demanda?
“Del mismo modo que antes se empeñaban sólo en crecer para barrer la competencia, ahora tienen excedente de capacidad de producción”, espeta en Manolo endrapant un platada de macarrons del Bar de menus Micasa, argumentant que la seva planta era la més productiva i la que aportava més beneficis al grup.
La il·lusió amb què ens expliquen a mi, a en Jordi Soto i a l'Imma Prat, regidors de SVH, de com van ser capaços de fer millores tecnològiques en el seccionat dels cables, demostra que el compromís i coneixement del lloc de treball per part del mateix treballador és un dels actius més preuats que qualsevol empresa intel·ligent hauria de mirar d'evitar perdre.
Tinc una petita alegria al saber que al final, de 95 famílies afectades, la meitat podran superar el cop amb 40 recol·locacions i 5 pre-jubilacions. Mentrestant, per la resta, seguim treballant en fórmules d'impuls a l'emprenedoria des de l'Ajuntament perquè molts valents com en Manolo, en Fran i en Benito puguin crear i mantenir el seu lloc de treball.
Aquí, en Maxi Calero, “conocido en el mundo entero”, ex-militant del PCC, presideix la “comisión de parados” i anima els companys de la nostra secció local de SVH a no defallir. També ha baixat a les manifestacions prèvies contra la reforma laboral en el bloc d'ERC amb el seu germà Lolo . Tots plegats estem orgullosos de la implicació de la UPC en un projecte anomenat “Mart XXI” que, a través dels seus tallers i laboratoris, vol retornar el cuc d'aprendre a joves que no seguien els estudis de secundària. La majoria d'ells assisteixen a algunes sessions per videoconferència i alguns ja frisen per matricular-se a la UPC i ser algun dia enginyers tècnics.
Considero que en aquesta crisi l'important és no deixar d'estar junts, lluitar i mirar de ser positius. La gent con en Maxi o en Manolo no sols es lamenten, sinó que són homes d'acció. Aquesta setmana seguirem estudiant fórmules per estimular l'emprenedoria en serveis que fan falta a la ciutat. Des del Bar Pelé del Camp de la Guardia tots aprenem de tots, confrontem idees, es fan i desfan consensos, i ens fem costat compartint patiments i esperances.