Qui pot ser condescendent amb uns pressupostos que perpetuen l'espoli fiscal i ensorren l'activitat productiva? Els primers pressupostos del PP no deixen cap ombra de dubte: són un episodi més de l’asfíxia social, nacional i econòmica a Catalunya i a la resta dels Països Catalans.

 

La retallada anunciada de 27.000 milions d’euros no representa cap aprimament significatiu de les estructures de l’estat, ja que dues terceres parts de les retallades es carregaran a les espatlles de la ciutadania i de les comunitats autònomes. Així, mentre la ciutadania i les empreses rebran un total de 13.400 M€ menys en prestacions en forma de beques, sanitat, ajuts a la dependència, formació, recerca i innovació, polítiques de competitivitat, indústria, infraestructures ,etc. les CCAA rebran 5.000 M€ menys en transferències per finançar uns pressupostos, que en el cas de Catalunya ja han estat retallats d’origen. Per tant, l’Administració General de l’estat predica i exhibeix una austeritat davant d’Europa amb els recursos i els drets dels altres, sense aplicar-se la recepta completa en la pròpia estructura i burocràcia.

 

Fins i tot el Financial Times ha titllat aquests pressupostos “d’estranys i desconcertants” al veure que la retallada és més gran en tots els “capítols d’inversió i despesa productiva” (indústria, recerca, infraestructures) que no pas en els “capítols no productius” com defensa, interior o la casa reial.

 

La retallada és dràstica amb Catalunya i l’eix mediterrani torna a quedar relegat en les prioritats de l’Estat: la inversió disminuïrà un 45% a Catalunya, un 34,5% al País Valencià i un 22% a les Illes. Malgrat Catalunya representa quasi el 19% del PIB de l’estat, com a màxim rebria un 11% del total d’inversió territorialitzable. A més a més, no es reconeix cap deute estatutari pendent, ni els 759 M€ de 2008 ni els 219 M€ del 2009, al marge de la llista de compromisos pendents en polítiques i infraestructures que sumen gairebé 10.000 M més. I, a sobre, encara que aquests pressupostos continguessin algun compromís de pagament, no tindríem cap certesa de que aquest s’executés, ni cap mecanisme o instància per obligar-ne al seu pagament.

 

Si un estat arriba a no respectar les seves pròpies lleis orgàniques, ni els estatuts d’autonomia, ni atén els seus compromisos (que en els països seriosos perviuen al marge dels canvis de govern), com pretenem que funcionin les demés institucions parlamentàries, econòmiques, judicials, socials o científiques?

 

La via catalana no pot ser altra que la de posar data a la democràcia, fonamentar el nostre espai de drets i responsabilitats en el dret a decidir de les persones, i protegir i fer avançar el nostre model productiu. Malgrat el camí no és fàcil, si emprenem una via pròpia de sortida de la crisi, a partir de la nostra capacitat de decisió i els nostres recursos, ens espera un futur ple d'oportunitats. Si deixem el nostre futur ens mans de Madrid el camí serà costerut i de dret a l'estimbat.