Les escalades de la prima de risc per sobre dels 530 punts dels darrers dies són un clar indicador que, probablement, l'única alternativa viable per l’Estat espanyol serà demanar el rescat de la Unió Europea. Si això s’acaba produint, els catalans tenim tots els números per pagar de nou els plats trencats, perquè quan els buròcrates europeus arribin a Madrid, aplicaran dos tasses del caldo d’austeritat que fa massa temps que ens apliquem. I, a més, no és segur que una intervenció europea serveixi per posar sentit comú en les decisions de despesa pública de l’estat, com seria, per exemple, aturar la construcció de línies d’AVE i invertir en el corredor del mediterrani. 

 

La intervenció de l’Estat espanyol pot significar pels catalans un nou episodi d’espoli social, havent d’assumir noves mesures d’austeritat encara més dràstiques, com una pujada de l’IVA, l’enduriment de la prestació d’atur o l’acceleració del procés d’endarreriment de l’edat de jubilació. Són mesures que en cap cas hauríem de prendre si fóssim un estat independent dins la UE i no patíssim l’espoli fiscal que patim, ja que la nostra recaptació impositiva supera de llarg tota la despesa en sanitat, educació, pensions, prestacions d’atur, etc. a què hem de fer front.

 

Davant aquest panorama cal que actuem, almenys, en dos fronts. Externament, hem de multiplicar els esforços per fer-nos escoltar a Europa. Necessitem que els estats membres de la UE, que la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Banc Central Europeu sàpiguen quina és la nostra realitat. Que sàpiguen que fa molts anys que els catalans patim un dèficit fiscal descomunal amb l’Estat espanyol, que sàpiguen fins a quin punt arriba la irresponsabilitat i el centralisme dels governs espanyols en el malbaratament dels recursos. Per això cal que la diplomàcia catalana sigui eficaç, que es cregui el país i que expliqui sense embuts on ens trobem, cosa que en aquests moments no sembla que s’estigui fent. Tenim exemples de com ho hem fet en el passat, com quan la defensa conjunta del corredor mediterrani per part d’en Ramon Tremosa, en Raül Romeva i jo mateix va tenir un impacte notable a nivell europeu. I, de la mateixa manera que quan em preguntaven sobre un possible candidat català a presidir la UE vaig proposar el President Pujol, potser seria bona idea aprofitar el bagatge, l'experiència i el presitgi europeista de l'expresident per fer arribar la nostra veu als màxims dirigents europeus. 

 

D’altra banda, en clau interna ens cal imperiosament construir la hisenda pròpia, bo i dotant l’Agència Tributaria Catalana dels recursos necessaris per recaptar, gestionar i liquidar tots els impostos que paguem els catalans. Només així serem capaços de fer front als reptes que la crisi econòmica ens imposa; i només així, aconseguirem que el nostre esforç no serveixi per continuar finançant els despropòsits econòmics i polítics de l’Estat espanyol que ens han abocat a l’abisme de la fallida.