Oriol Junqueras

http://www.junqueras.cat/ Oriol Junqueras www.junqueras.cathttp://www.junqueras.cathttp://www.junqueras.cat/img/contingut/logo.png Oriol Junqueras ca <![CDATA[Representació parlamentària]]> http://www.junqueras.cat/article/1852/representacio-parlamentaria http://www.junqueras.cat/article/1852/representacio-parlamentaria#comentaris Wed, 28 Jul 2010 08:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1852/representacio-parlamentaria Article publicat al número 1358 d'El Temps el 22 de juny de 2010 sobre la infrarepresentació política catalana

Un dels factors més importants a l'hora d'escollir els nostres representants polítics és la seva vinculació amb el territori i amb la seva gent. Tanmateix, molts catalans encara prefereixen votar partits espanyols d'abast estatal que menystenen Catalunya a l'hora d'escollir els seus candidats. I això, al Parlament Europeu, es tradueix en una infrarepresentació de diputats catalans que limita enormement les possibilitats de defensar els nostres interessos com a país. Analitzem-ho.

L'Estat espanyol té uns 44 milions d'habitants, dels quals, 7,5 milions resideixen al Principat de Catalunya, és a dir, aproximadament el 17% del total. I, en aquest sentit, semblaria lògic que a l'entorn del 17% dels representants electes dels partits polítics espanyols fossin catalans.
En aquests moments, el PSOE té 21 diputats al Parlament Europeu (i, quan entri definitivament en vigor el Tractat de Lisboa, en tindrà 23). De tal manera que seria lògic esperar que 4 d'aquests diputats fossin catalans; però, en realitat, en són (i en continuaran sent) només 2. En altres paraules, el PSOE només atorga al PSC el 8% de la seva representació parlamentària europea, en lloc del 17% que es correspon al pes demogràfic de Catalunya. Així, doncs, segons el PSC-PSOE, a cada persona que viu a Catalunya, li correspon la meitat de la representació de qualsevol ciutadà de l'Estat espanyol.

D'altra banda, el PP té 23 diputats (i n'acabarà tenint 24). Dels quals, només un resideix a Catalunya. I, curiosament, és el 23 de la seva llista. De tal manera que, si es descuiden, no n'hi hauria ni un. En definitiva, la representació catalana del PP és només de poc més del 4%, en lloc del 17% que es correspondria al volum de la població catalana respecte a Espanya.

En resum, si el PSOE i el PP tractessin els catalans com a espanyols, Catalunya hauria de tenir 5 diputats més al Parlament Europeu. Una xifra que pràcticament doblaria la nostra presència actual de 6 diputats residents a Catalunya.

Sens dubte, els pitjors enemics dels votants catalans del PSC-PSOE i del PP són, respectivament, el PSC-PSOE i el PP. I la millor opció de futur per als votants catalans del PSC-PSOE i del PP és la independència de Catalunya, atès que, en aquest cas, la representació global del nostre país al Parlament Europeu s'elevaria aproximadament fins als 14 diputats. Esperem que aquest tipus d’argument també contribueixi a convèncer molts dels nostres conciutadans que encara no ho tenen prou clar.

]]> <![CDATA[El pla per desarticular les caixes catalanes]]> http://www.junqueras.cat/article/1851/el-pla-per-desarticular-les-caixes-catalanes http://www.junqueras.cat/article/1851/el-pla-per-desarticular-les-caixes-catalanes#comentaris Sun, 25 Jul 2010 19:30:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1851/el-pla-per-desarticular-les-caixes-catalanes

De la mateixa manera que els altres reguladors bancaris europeus, el Banc d’Espanya va fer públiques divendres passat les dades de la prova d’estrès a què va sotmetre els bancs i caixes de l’Estat amb l’objectiu de demostrar la solvència del sistema financer espanyol. Els tests revelen que Unnim i la nova Caixa Catalunya (que inclou Caixa Tarragona i Caixa Manresa) no superarien una situació econòmica tan extrema com altament improbable.

Sembla ser que el Govern espanyol ha pressionat fortament els altres estats europeus per fer públiques les dades detallades de les proves d’estrès, en un intent més d’encerclar les caixes petites. És evident que, tal com va reconèixer el president del Banc d’Espanya, no té gaire sentit comparar els resultats de les diverses entitats perquè se les ha sotmès a pressions diferents, és a dir, els tests no eren homogenis, atès que no sempre analitzaven els mateixos aspectes ni amb el mateix nivell d’exigència per a cada una de les entitats.

Potser és un bon moment per recordar l’estratègia del Govern espanyol de desarticular el sistema de caixes català a través del FROB. La jugada de Madrid només es pot qualificar de mestra: amb els diners dels contribuents catalans provinents del dèficit fiscal, atorga préstecs a les caixes catalanes i, a més, ho fa a un interès desmesurat. Concretament del 7,75% a retornar en cinc anys. Si les entitats no poden tornar els préstecs, l’Estat espanyol s'apropiaria de les caixes catalanes i, per tant, també dels estalvis dels clients catalans (ho podeu llegir en l’article ‘El model de caixes’ que em va publicar El Punt ara fa 4 mesos).

S’ha de fer tot el que estigui a les nostres mans per garantir un sistema de caixes que generi llocs qualificats al territori català, i que faciliti l’accés al crèdit a les nostres empreses i als nostres emprenedors, gràcies a una presència capil·lar al territori, molt propera a les necessitats i singularitats dels seus negocis. Les caixes són un element clau per l’equilibri territorial.
]]> <![CDATA[La frase de Zapatero]]> http://www.junqueras.cat/article/1850/la-frase-de-zapatero http://www.junqueras.cat/article/1850/la-frase-de-zapatero#comentaris Sun, 25 Jul 2010 00:15:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1850/la-frase-de-zapatero

El president espanyol, Rodríguez Zapatero, va deixar anar ahir una frase a Tribuna Barcelona que em va deixar estupefacte en sentir-la a la ràdio. Zapatero va dir: ‘Hacer cosas juntos es más útil para todos. Cualquier tentación diferente es un camino incierto y sin sentido a la luz de nuestra historia y de lo que piensan la inmensa mayoría de los ciudadanos’. Deixeu-me comentar la frase punt per punt. En primer lloc, diu que fer coses junts és més útil per a tots. El que no diu en cap moment és per quin motiu, o per què el marc espanyol és el millor. De fet, aquesta és la tònica de l’unionisme: no aporta arguments racionals, sinó que, segur de si mateix, arrogant, es dedica a emetre sentències. A continuació, Zapatero qualifica l’opció independentista de temptació. No es tracta doncs d’una opció política legítima, sinó més aviat d’una temptació gairebé perniciosa. I aquí ve el més interessant: afirma que la via independentista és un camí incert i absurd atesa la història d’Espanya. És a dir, davant d’una manca d’arguments esgarrifosa, Zapatero difon la por a la guerra com a argument principal per oposar-se a la independència de Catalunya. El president espanyol adopta, en bona part, el llenguatge apocalíptic d’Aznar quan parlava sobre la independència de Catalunya (aquella famosa frase que va pronunciar l’exlíder popular que el nacionalisme ‘nos llevaba al abismo, a la nada’). En aquest cas, és un camí incert, un sense sentit.

Crec que el to d’en Zapatero a Tribuna Barcelona va ser de menyspreu a la política catalana. Mentre que a la societat catalana hi ha una discussió molt intensa, diria que educada, i sobretot racional sobre què és el que ens convé més com a país, què és el que convé més als ciutadans catalans i a les futures generacions, els polítics del PSOE i del PP es dediquen a tallar en sec el debat, gairebé amb amenaces. Crec que és insuportable. És una manca de respecte que ja fa massa anys que dura. Pel nostre bé, i pel bé de l’Estat espanyol hem d’optar per la llibertat.

Pd. Per cert, és curiós que l’independentisme sigui tan perillós quan, segons Zapatero, ‘la immensa majoria dels catalans hi està en contra’...
]]> <![CDATA[El dret internacional, a favor de Catalunya]]> http://www.junqueras.cat/article/1849/el-dret-internacional-a-favor-de-catalunya http://www.junqueras.cat/article/1849/el-dret-internacional-a-favor-de-catalunya#comentaris Fri, 23 Jul 2010 00:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1849/el-dret-internacional-a-favor-de-catalunya

El dictamen (pdf) que ha emès avui el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre Kosovo aplana una mica més el camí cap a la independència de Catalunya. És un dia per estar realment contents. Malgrat que el Tractat de Lisboa dóna legitimitat als processos democràtics a l’interior de la Unió, encara hi havia molts catalans que podien témer l’aïllament de Catalunya en l’escenari internacional en cas que declaréssim la independència. L’opinió del TIJ que, a més, compta amb el ple suport dels Estats Units i de la gran majoria dels països europeus, sosté que no hi ha cap norma del dret internacional que prohibeixi la declaració d’independència, sempre que el procés sigui democràtic. És a dir, que el principi democràtic està per damunt del d’integritat territorial. Crec que avui la democràcia ha fet un pas endavant a tot el món. El màxim òrgan judicial de l’ONU ha reconegut que els ciutadans tenen el dret a decidir a quin estat volen formar part, de la mateixa manera que decideixen quina política econòmica volen dur a terme o si cal fer una reforma sanitària. Les fronteres no són un patrimoni de les aliances reials ni de les guerres. Des d’una perspectiva històrica, el reconeixement del dret a l’autodeterminació significa un pas més en la conquesta ciutadana dels àmbits de decisió, que va començar amb el reconeixement de la llibertat política, fins al sufragi universal, passant pel dret de vot de les dones.

Per cert, crec que és l’hora que els polítics espanyols comencin a acceptar les regles del joc democràtic. No pot ser que continuïn alineats en el cas de Kosovo amb Rússia, la Xina o Sèrbia, que no es caracteritzen precisament per un gran respecte als drets humans, mentre es distancien innecessàriament dels països democràtics. I més si tenim en compte que tot l’argumentari espanyol es basava en què la independència de Kosovo era il·legal. Doncs bé, el TIJ ha afirmat que és legal. Continuarà el Govern espanyol entossudit a negar els processos democràtics? Sota quin pretext ho farà ara?

]]> <![CDATA[La veritat sobre el català a Europa (2)]]> http://www.junqueras.cat/article/1847/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa-2 http://www.junqueras.cat/article/1847/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa-2#comentaris Wed, 21 Jul 2010 19:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1847/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa-2

En aquest post vaig explicar l’intent d’en Diego López Garrido d’erigir-se en el defensor del català a Europa, malgrat estar-hi ocultament en contra. L’estratègia que va fer servir consistia a enviar cartes al president del Parlament Europeu, en Jerzy Buzek, oferint-li signar un acord administratiu per l’ús del català a l’Eurocambra quan, en realitat, la decisió l’havien de prendre els vicepresidents del Parlament i, per tant, era a ells a qui s’havia d’anar a veure i convèncer (cosa que cap diputat del PSOE ha fet mai...). Per tant, les cartes a Buzek eren un mer gest mediàtic, buit de contingut.

L’estratègia d’en López Garrido durant la Presidència espanyola, però, tan sols és la continuïtat de la política que va començar el 2004 amb l’arribada d’en Rodríguez Zapatero al Govern espanyol. En efecte, en el que havia de ser un gir cap a la creació d’un Estat plurinacional, en Zapatero va presentar el desembre del 2004 l’anomenat Memoràndum Moratinos (pdf). Aquest document era, aparentment, una petició formal del Govern espanyol per reformar el Reglament 1/58 del Consell per tal que el català fos oficial a la Unió Europea. Això és, si més no, el que Madrid va intentar fer creure a la premsa. Però no és pas la veritat. En una estratègia molt similar a la d’en López Garrido el 2010, el Govern espanyol va utilitzar un mecanisme totalment inadequat per demanar l’oficialitat del català i, prova d’això, va haver de retirar immediatament la proposta del Consell de la UE. En efecte, les llengües oficials de la UE estan regulades en el Reglament 1/58 del Consell. Però per poder incloure una llengua al Reglament, cal que sigui declarada, prèviament, llengua de tractat, cosa que el Govern espanyol no havia sol·licitat. Sincerament, se’m fa difícil creure que els 400 funcionaris de la Representació espanyola davant de la UE no ho sapiguessin, de la mateixa manera que se’m fa difícil creure que en López Garrido no sàpiga que cal convèncer els vicepresidents del Parlament, i no el president, per signar un acord administratiu en favor del català.

Així les coses, el Govern espanyol va quedar davant de l’opinió pública com el defensor del català a Europa i, al cap de pocs dies, després del soroll mediàtic, va retirar silenciosament la proposta de reforma del Reglament 1/58. Òbviament, el Govern espanyol no ha demanat afegir el català com a llengua de tractat en cap de les reformes que s’hi ha fet (ho hagués pogut fer, sense anar més lluny, amb l’entrada de Bulgària i Romania, quan es va afegir el búlgar i el romanès).

A més, cal precisar que el Memoràndum Moratinos ni tan sols sol·licitava l’oficialitat del català a Europa, perquè proposava un estatus molt inferior al de la resta de llengües oficials (per exemple, proposava que el Diari Oficial publiqués els acords adoptats per codecisió, o que els ciutadans es poguessin adreçar en català a les institucions, etc.). Una situació molt diferent a la de la resta de llengües de treball de la UE.

Davant de tot això, hi ha qui encara addueix que el Govern espanyol no pot demanar l’oficialitat del català a Europa perquè l’Executiu francès no ho veu amb bons ulls. Bé, m’agradaria recordar que, tal com he denunciat en diverses ocasions, juntament amb think tanks com Horitzó Europa, el Govern espanyol està incomplint sistemàticament els acords administratius de mínims que ha signat pel català. Les institucions europees també han acusat el Govern espanyol d’incomplir els acords. Així mateix, només cal veure com el PSOE i el PP bloquegen el català al Congrés espanyol sense ruboritzar-se. A més a més, al Govern espanyol, quan l’interessa, sí que sap negociar, i fins i tot es veu amb cor de defensar projectes tan surrealistes com l’Eix Central pels Pirineus enfront del Corredor mediterrani...

]]> <![CDATA[Entrevista a E-notícies]]> http://www.junqueras.cat/article/1846/entrevista-a-e-noticies http://www.junqueras.cat/article/1846/entrevista-a-e-noticies#comentaris Tue, 20 Jul 2010 19:30:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1846/entrevista-a-e-noticies

El diari digital e-notícies em va fer una entrevista en vídeo la setmana passada al Parlament Europeu, que va publicar ahir. El setting és un del bars del Parlament Europeu i, si us hi fixeu, al fons de les imatges hi ha els membres de la colla d'Aire Nou, que aquell dia van venir a l'Eurocambra a demanar a l'Estat francès que fes la llista d'excepcions a la Directiva del foc per tal de continuar fent els correfocs.

Ja em direu què us sembla l'entrevista!

]]> <![CDATA[La veritat sobre el català a Europa]]> http://www.junqueras.cat/article/1845/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa http://www.junqueras.cat/article/1845/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa#comentaris Mon, 19 Jul 2010 10:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1845/la-veritat-sobre-el-catala-a-europa

El secretari d'Estat per a la UE, en Diego López Garrido, em va venir a veure l'octubre passat al despatx al Parlament Europeu, i em va assegurar que la Presidència espanyola es preocuparia pel català. Les formes van ser correctíssimes, un pèl aristocràtiques, però correctíssimes. López Garrido em va dir que faria arribar una carta al president del Parlament Europeu, en Jerzy Buzek, per demanar-li que signés un acord administratiu per l'ús del català. El Parlament és, com sabeu, l'única institució europea que no ha signat un acord administratiu per ampliar l'ús de la llengua catalana, gràcies a la pressió excercida precisament per un català, l'Aleix Vidal-Quadras. Efectivament, en López Garrido va trametre la carta, i ho va explicar als mitjans de comunicació. És més, al cap d'uns mesos, en plena Presidència espanyola, va tornar a enviar la mateixa carta al mateix president Buzek, i ho va tornar a explicar als mitjans de comunicació. Com a resultat, hi ha molta gent que creu que el Govern espanyol ha intentat ampliar l'ús del català a l'Eurocambra, però que finalment no se'n va sortir. Tanmateix, avui ha quedat demostrat que les cartes d'en López Garrido només eren una estratègia del Govern espanyol per quedar bé davant de l'opinió pública. De fet, des d'un bon principi ja m'ho temia, i per això vaig formular disset preguntes parlamentàries a les institucions europees per treure'n l'entrellat, i conèixer-ne els detalls de l'ús del català a Europa. Les institucions (el Parlament Europeu, el Consell de la UE i el Defensor del Poble Europeu) han estat clares en les respostes que m'han donat: el Govern espanyol està incomplint els acords que ha signat pel català. No ha traduït al català cap dels acords adoptats per codecisió a què s'havia compromès, ni cap formulari ni document rellevant del Defensor del Poble Europeu ni res de res.

Però és més: en López Garrido sap perfectament que enviar una carta al president del Parlament demanant-li un avanç pel català no és, senzillament, la via més eficient. Ho sap, perquè qui ha d'aprovar un acord pel català a l'Eurocambra no és només el president Buzek, sinó tota la Mesa del Parlament, que està formada a més a més per tots els vicepresidents. Que jo sàpiga, cap dels diputats del PSOE ha mogut un sol dit perquè els vicepresidents socialistes hi votin a favor. Estem, evidentment, en un acte de propaganda més del Govern espanyol. A hores d'ara tothom ja sap que només hi ha una manera d'aconseguir el reconeixement del català a Europa, i és, ni més ni menys, que tenir un estat propi.

Us adjunto la nota de premsa que hem enviat a la premsa.
]]> <![CDATA[Una lliçó per aprendre]]> http://www.junqueras.cat/article/1844/una-llico-per-aprendre http://www.junqueras.cat/article/1844/una-llico-per-aprendre#comentaris Thu, 15 Jul 2010 12:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1844/una-llico-per-aprendre

El dissabte 10 de juliol Catalunya va viure una manifestació històrica, tant per la quantitat de gent que hi va participar com pel seu caràcter inequívocament independentista.

El dimarts 13 de juliol, la Mesa del Parlament va votar sobre les ja famoses IP (Iniciativa Popular) i ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Tal com havia fet unes setmanes enrere, el representant d’Esquerra i president del Parlament, Ernest Benach, va votar a favor de la IP, mentre que –en canvi– els representants de CIU i IC, canviaven el sentit del seu vot i –en aquesta ocasió– votaven en contra de la IP, malgrat haver-la acceptada pocs dies abans.

Atès que la sentència del Tribunal Constitucional és més política que jurídica, algunes persones afirmen que el poscionament d’ERC hauria d’haver estat més polític que no pas tècnic. I que, per tant, hauria d’haver votat a favor de la ILP per demostrar el seu compromís polític amb la independència. Així i tot, també és probable que, en aquest cas, li retraguessin la manca de rigor jurídic.

Sigui com sigui, el posicionament d’ERC sobre aquesta qüestió és prou clar. D’una banda, no acata la sentència del Tribunal Constitucional en l’àmbit de la Llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya; i, de l’altra, considera un frau de llei que la Mesa del Parlament voti en contra de la IP un cop iniciada la seva tramitació. Exactament per aquestes mateixes raons, ERC va votar contra la ILP. De fet, l’aprovació d’aquesta ILP implicaria tornar a iniciar tots els tràmits legals per intentar regular una consulta popular que, de fet, ja està regulada per la Llei de consultes que és la que hauria de permetre tirar endavant la IP. En altres paraules, votar a favor de la ILP és donar per morta la Llei de consultes, que és la que avala la IP. Per tant, ERC no pot votar a favor de la ILP, perquè això implicaria votar en contra de la IP.

A primera hora de la tarda d’aquell mateix dimarts 13, un mail anònim va començar a circular per internet. I, en una nova versió de “l’embolica que fa fort” i de “la cerimònia de la confusió”, va inundar la xarxa posant la IP, la ILP i tots els partits en un mateix sac. Suposadament, tots ells eren culpables de traïció a la voluntat popular expressada en la manifestació del dissabte anterior. El més preocupant del cas, però, és que molta gent va donar per bona la versió dels esdeveniments explicitada en aquest famós correu electrònic. I, atès que sempre és més fàcil tenir una conclusió que buscar la informació i, atès que –segons sembla– és millor malparlar dels propis companys que escoltar o llegir les seves explicacions, ERC va ser condemnada sense judici. Mentre alguns independentistes donin més crèdit a qualsevol mail que a la llarga trajectòria de milers de militants independentistes, la independència continuarà sent un somni inabastable.

Si un sol correu electrònic fa trontollar la nostra confiança, què passarà el dia que per la xarxa circulin dos correus electrònics?

]]> <![CDATA[És una cursa de fons]]> http://www.junqueras.cat/article/1840/es-una-cursa-de-fons http://www.junqueras.cat/article/1840/es-una-cursa-de-fons#comentaris Tue, 13 Jul 2010 20:30:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1840/es-una-cursa-de-fons

Dissabte vam viure un moment molt especial. Portàvem molts i molts anys treballant per un dia com aquest. Molt anys treballant per crear un projecte transversal, atractiu per a totes les capes socials i per a ciutadans de tots els orígens. Ens ha costat molts esforços, però finalment, entre tots, ho hem aconseguit. Hi ha ajudat -ho crec verdaderament- el fet de tenir la raó del nostre costat. És això, i la nostra perseverança, el que ha fet que, contra tot pronòstic, contra tot el poder de l’estat i contra els grans grups mediàtics, hàgim pogut articular una majoria social a Catalunya a favor de la independència. Em sembla que aquesta és la gran conclusió de la manifestació del 10-J: tenim el poble al nostre costat, sense titubeigs.

Dissabte, tots, absolutament tots, vam guanyar la segona batalla del procés d’independència. La primera va ser la batalla de les idees. Aquesta la vam guanyar no fa pas tants anys, i crec que en gran part gràcies a Esquerra. Amb el 10-J, l’independentisme ha guanyat la batalla del carrer, la batalla de la majoria social. Ara però, resta la tercera i última gran batalla, que és la de traduir tot el moviment en representació parlamentària. Serà, segurament, la batalla definitiva i la més difícil. Sortiran obstacles per totes bandes. El primer serà la por. La temença dels ciutadans crec que l’hem vençuda, almenys en gran part. Però la classe dirigent catalana té, i tindrà, molta por. Per més que vegin clarament la situació, per més que racionalment entenguin que el camí que cal emprendre és el de la independència, a la pràctica, la simple idea de separar-se de l’Estat espanyol els fa basarda. Basarda per desconeguda, però també perquè la classe dirigent catalana tem que qualsevol canvi en l’statu quo pugui fer trontollar la seva situació avantatjada. Sovint aquest factor influeix decisivament, encara que de vegades sigui inconscientment. La psicologia serà molt important en tot el procés.

És el cas, per exemple, de grans opinadors del país que gaudeixen de les tribunes mediàtiques més elevades. Uns quants d’ells ja han fet el pas a l’independentisme, però m’atreviria a dir que els pesos pesants, les estructures pures i dures, es mantenen aferrats a negar l’evidència. I oferiran molta resistència...

Nosaltres haurem de lluitar contra la por. La nostra responsabilitat, pels nostres fills, per la història i per la raó, serà la de ser els més valents. Haurem de transmetre seguretat en els moments crucials. I les pressions, us ho asseguro, seran molt fortes, i vindran de totes bandes. Cal no oblidar que Catalunya aporta el 25% dels impostos de l’Estat espanyol, malgrat representar tan sols el 16% de la població. A l’Estat se li posen els pèls de punta només de pensar que pot perdre una quarta part dels seus recursos. Als càrrecs de confiança que gestionen aquests diners des de Madrid, amb uns sous gens menyspreables, se’ls encongeix l’estómac només de pensar en una Catalunya independent...

Un sol poble
L’última tesi dels antiindependentistes després de la manifestació de dissabte és que la societat catalana corre el risc de fracturar-se. Hi ha fins i tot qui ha dit que hi ha el perill que es formin dos blocs com al País Basc. Un cop més, crec que els intents per frenar-nos s’esfondraran. Senzillament, perquè la seva anàlisi no s’adequa a la realitat hipercomplexa i d’identitats encavalcades de la societat catalana. A Catalunya, hi ha divisió política, com n’hi ha arreu del món. El que no hi ha, i gràcies a tots, és una divisió entre dues comunitats. Som un sol poble, molt divers, però un de sol.

En l’àmbit polític, l’altre argument per intentar esquivar l’independentisme és que cal aplicar l’Estatut del 2006, l’aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Aquesta és la proposta de l’autonomisme i del federalisme i, a hores d’ara, és un projecte irrealista. Els termes s’han invertit radicalment: l’independentisme és ara l’opció possibilista. No resulta creïble que el Govern espanyol mantingui una relació de bilateralitat amb el català, o que la Generalitat tingui poder de decisió en la negociació del finançament si el Tribunal Constitucional ha establert que ambdues polítiques són meridianament inconstitucionals. L’única sortida viable és, clarament, la independència dins de la UE.

Deia que un dels grans obstacles a la independència era la por al canvi d’un sector rellevant de la classe dirigent catalana. L’altre obstacle és la dificultat per traslladar al Parlament la majoria social a favor de la llibertat del nostre país. Hi ha un cúmul de circumstàncies que ho converteix en una tasca ben complicada: la manca d’unitarisme, el desgast dels partits polítics, uns mitjans de comunicació que en general s’oposen a l’independentisme, tenir com a adversari l’estructura de tot un estat, així com, segurament, també errors que s’han comès des de l’independentisme polític, etc. Sigui com sigui, ara, el nostre repte és superar tots aquests obstacles. Després de la manifestació el que ens cal és continuar treballant i treballant. Com deia en el post anterior, necessitem tenir més tenacitat que mai. La manifestació del 10-J va ser una gran victòria, però encara ens queda molt camí per recórrer. Estem al mig d’una cursa de fons, i ara no podem defallir. Això no es pot quedar així.
]]> <![CDATA[Una mica de llum...]]> http://www.junqueras.cat/article/1670/una-mica-de-llum http://www.junqueras.cat/article/1670/una-mica-de-llum#comentaris Tue, 13 Jul 2010 08:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1670/una-mica-de-llum Us reprodueixo l'article escrit amb en Jaume Torres i Garriga per a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta al juliol de 2009 sobre el procés d'industrialització a Catalunya

Catalunya ha representat un cas excepcional en els processos d’industrialització iniciats a finals del segle XVIII i principis del XIX. Som l’únic país del món que va tenir èxit en aquest procés sense disposar de cap dels tres elements protagonistes de la primera revolució industrial (el ferro, el carbó i el cotó). Aquesta singularitat constitueix una prova ben evident del caràcter emprenedor dels nostres avantpassats. I, en un sentit similar, un altre aspecte paradigmàtic d'aquest mateix caràcter seria l’electrificació del país.

En l’àmbit industrial català, les primeres passes cap a l’electrificació daten de finals del segle XIX. Tot i que l’arrencada definitiva no arriba fins al segon decenni del segle XX. A poc a poc, les fàbriques deixen d’utilitzar l’electricitat únicament com a font de llum i l’adapten al funcionament de la maquinària (i al conjunt dels nous processos productius). Especialment, pel que fa als sectors més innovadors com la química i la siderúrgica.

L’agost del 1911, a Toronto, Frank S. Pearson crea la Spanish Securities Co. Limited, propietària de concessions, de drets i de projectes relacionats amb negocis elèctrics i del transport, radicats a Barcelona. Un any després, a la mateixa ciutat, es creen dues empreses més: la Barcelona Traction Ligth and Power, i els Recs i Forces de l’Ebre. En pocs mesos –i gràcies a un seguit d’operacions financeres–, les tres empreses queden incorporades al Grup Barcelona Traction, que ben aviat desbordarà les petites societats formades a finals del segle XIX per subministrar energia per a l’enllumenat.

De fet, les aspiracions del nou grup van molt més enllà de l’enllumenat públic. Pretén subministrar energia per a tots els processos industrials. I, per tant, necessita una potència energètica considerable, impossible d’aconseguir amb les centrals tèrmiques construïdes fins aquell moment a Barcelona. Endegar el nou projecte exigeix construir grans embassaments i centrals hidroelèctriques en llocs que disposin de grans cabals d’aigua.

Evidentment, la construcció de totes aquestes infraestructures crea llocs de treball per a milers d’obrers i subministra energia relativament barata a l’àrea industrial barcelonina; però també és veritat que, en general, aquestes obres transformen les condicions naturals de moltes zones pirinenques, sense oferir-los cap compensació profunda i duradora. De tal manera que, l’innegable creixement econòmic general que se’n deriva, també comporta un augment dels desequilibris territorials.

De forma -almenys aparentment- paradoxal, mentre Catalunya s’electrifica amb capital estranger, la CHADE (Companyia Hispano Argentina d’Electricitat) assumeix l’electrificació de Buenos Aires, encapçalada per un empresari català. En realitat, la CHADE és una empresa de capital majoritàriament alemany, però amb un consell d’administració presidit per Francesc Cambó (que també era soci de la Barcelona Traction). En aquells moments, la metròpoli argentina era la capital més avançada de l’hemisferi sud, la segona ciutat llatina més gran del món després de París, i una de les que comptava amb millors perspectives de desenvolupament i de creixement del planeta. I no deixa de ser curiós veure com un país industrialitzat com Catalunya, que no havia estat capaç de generar una indústria elèctrica autònoma, fos el responsable d’electrificar una zona del món tan allunyada i que, a més, en molts aspectes, tenia un grau de desenvolupament econòmic superior al català. Sens dubte, la nostra ha estat una economia oberta i, amb tota seguretat, aquest serà un dels camins del nostre futur.

]]> <![CDATA[Ara, més tenacitat que mai]]> http://www.junqueras.cat/article/1839/ara-mes-tenacitat-que-mai http://www.junqueras.cat/article/1839/ara-mes-tenacitat-que-mai#comentaris Fri, 09 Jul 2010 21:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1839/ara-mes-tenacitat-que-mai

L’independentisme fa molts anys que treballa incansablement. Centenars de milers de persones, des de tots els nivells, han fet esforços, de vegades petits de vegades grans, per aconseguir un país lliure que prosperi. Des de parlar amb el veí de l’escala sobre política per mirar de convèncer-lo, fins a fer d’activista en un partit polític o en una entitat de la societat civil; des de crear petits negocis o grans empreses amb seu a Catalunya en moments difícils, fins a esforçar-se treballant a l’administració pública amb l’esperança que l’esforç servirà per millorar la societat, i malgrat que la recompensa sigui tan intangible... Des de comprar i consumir productes catalans, fins a provar d’analitzar calmadament els arguments d’un amic independentista; des de fer un esforç per aprendre el català, fins a saber esperar malgrat voler-ho tot, com diu l’emotiva cançó d’en Lluís Llach.

Hi ha gent que hi ha dedicat literalment la vida, ja sigui dedicant-se plenament a la política quan en un altre context no ho hauria fet mai, orientant la seva carrera professional, o bé destinant una gran part del seu temps d’oci a dinamitzar associacions sense ànim de lucre. Però també hi ha hagut molta gent que ha fet petits grans gestos, com escoltar els arguments independentistes d’un familiar seu amb atenció. Valorar-los, sospesar-los, i reconèixer-los una part de veritat. L’independentisme també ha fet mateix. Al llarg dels anys, ha renovat el seu discurs amb idees provinents dels sectors que, en un principi, no eren catalanistes. Ens hem modulat. Ens hem escoltat els uns als altres, hem dialogat. I és així que hem creat un sol poble. És així com tots hem après a estimar aquest país, tan divers, tan complex, tan ple de vida, tan entranyable. Aquest país que guarda tanta energia, i que espera que un dia la pugui alliberar, per transformar-se i renovar-se.

Sembla que el nostre poble es troba ara en un moment que podria representar una gran oportunitat. Efectivament, el Tribunal Constitucional espanyol i, per tant, l’Estat espanyol ens ha dit que, si hi volem romandre, haurà de ser com una mera regió espanyola sense cap tipus d’estatus diferenciat. La sentència íntegre en contra de l’estatut, acabada de publicar, és totalment ofensiva. Ho ataca pràcticament tot: des del consens de convivència de la immersió lingüística a què havíem arribat, fins a la preferència del català a l’Administració i als mitjans de comunicació, passant per l’anul·lació de la relació de bilateralitat, per l’eliminació del poder de negociació en l’acord de finançament (dependrà exclusivament de l’Estat), per la humiliació de menystenir els drets històrics, i un llarg llarg etcètera.

Era un estatut de mínims votat pel poble de Catalunya, i el Tribunal Constitucional ens ha dit que, si volem continuar formant part d’Espanya, ni tan sols aquest mínim és acceptable. És l’hora de la independència. Ni més ni menys.

Com deia, l’independentisme i el país en general tenim una gran oportunitat: la manifestació de demà dissabte. Podem deixar clar d’una vegada i per totes, que volem la independència per poder prosperar. Però els independentistes sabem, des de fa temps, que l’Estat espanyol i els poders fàctics són perfectament capaços de menystenir-nos. El 18 de febrer de 2006 centenars de milers de persones es van manifestar en contra de la retallada de l’Estatut per part del Govern espanyol. Al cap d’un any i mig, l’1 de desembre del 2007, centenars de milers de persones van tornar a sortir al carrer per reclamar la gestió de les infraestructures catalanes. Tres anys més tard, tot continua igual. La Generalitat ni tan sols gestiona l’aeroport de Girona... L’Estat espanyol, mentrestant, impertorbable. Indiferent a la voluntat del poble català.

Demà, hi hem d’anar tots, a la manifestació. Tots. Hem de convèncer tots els nostres amics i familiars. Hem de fer tot el possible, i hem d’omplir els carrers d’estelades. Però l’endemà de la manifestació, hem de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi. Ara ja sabem que, després del 10 de juliol, haurem d’estar al peu del canó un altre co. Sabem que, per guanyar, haurem de ser tenaços fins al final.

Ho tenim més a prop que mai. Però encara ens queda molt d’esforç a fer. Ens hem de convertir en ‘els incansables’. Tant és així que, just després d’aconseguir-ho, ens marcarem un altre objectiu ambiciós: construir un país que prosperi econòmicament i socialment, perquè els ciutadans, els joves i els no tan joves, tinguem més oportunitats. No volem un país on la gent hagi de marxar a l’estranger perquè les feines que troba a Catalunya estan molt per sota de les seves qualificacions. No volem un país amb una taxa d’atur tan elevada, escanyats com estem per una banda pel dèficit fiscal, i per l’altra, pels efectes de la crisi econòmica mundial. No volem un país així. I lluitarem per tenir el país que volem.
]]> <![CDATA[Catalunya retrocedeix amb la Presidència espanyola]]> http://www.junqueras.cat/article/1838/catalunya-retrocedeix-amb-la-presidencia-espanyola http://www.junqueras.cat/article/1838/catalunya-retrocedeix-amb-la-presidencia-espanyola#comentaris Tue, 06 Jul 2010 09:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1838/catalunya-retrocedeix-amb-la-presidencia-espanyola

La Presidència espanyola del Consell de la UE ha estat altament negativa. En tots els sentits. Pel que fa a l'economia, el Govern espanyol ha estat incapaç de liderar la sortida de la crisi econòmica. Zapatero senzillament no ha participat en el debat sobre la regulació del mercat financer. Quant a la projecció exterior de la Unió Europea, el balanç no podria ser més dolent: s'han suspès múltiples cimeres d'alt nivell, com per exemple la UE-EUA o l'euromediterrània. I pel que fa a Catalunya, malgrat les declaracions, la Presidència espanyola no ha fet avançar el corredor mediterrani. A hores d'ara, encara no és un eix prioritari de la Xarxa Transeuropea de Transports, a diferència de l'Eix Central del Pirineus, que sí que ho és (la inclusió en aquesta llista és imprescindible per rebre finançament comunitari i, per tant, per poder-la construir). Sobre el català, tampoc s'ha avançat ni un mil·límetre. El Govern espanyol està literalment enganyant la ciutadania amb el català. Fan veure que volen que avanci, però us puc assegurar que és just el contrari: ho estan bloquejant d'una forma molt farisaica (algun dia explicaré en aquest bloc, punt per punt, tota l'estratègia soterrada dels socialistes espanyols per soscavar l'aspiració legítima de convertir la 13a llengua de la Unió, el català, en una de les 23 llengües oficials de la UE).

De fet, amb la Presidència espanyola hem retrocedit. Sense anar més lluny, el Govern de Catalunya ha perdut la representació en les reunions del Consell de la UE. Increïble, però cert. L'excusa és que el representant del Govern espanyol parla en nom de la UE, i que no és seriós que Catalunya representi la UE. Bé, doncs ara comença la Presidència belga, i Flandes i Valònia representaran perfectament l'estat belga...

Tal com he conclòs la meva intervenció d'avui al Parlament Europeu, dirigint-me a Zapatero, 'Amb sis mesos n'hi ha hagut prou perquè Europa constati que la seva Presidència de torn, el seu Govern i l'Estat que vostè presideix representen un fracàs polític i econòmic. Molts de nosaltres portem molt més temps soportant aquest model i, sens dubte, vostè i el seu Govern constitueixen un excel·lent recurs didàctic de per què desitgem constituir-nos en un nou estat dins de la Unió Europea. Gràcies, senyor Zapatero'.

(llegiu el balanç de la Presidència espanyola que vaig presentar fa tres setmanes als mitjans de comunicació).

pd. Per cert, la foto és del plenari del Parlament, avui, durant la intervenció d'en Zapatero. Podeu comprovar l'interès que ha suscitat Zapatero... Com a màxim, hi havia un 10% dels diputats. Com a màxim...

]]> <![CDATA[Sobre la natura humana]]> http://www.junqueras.cat/article/1690/sobre-la-natura-humana http://www.junqueras.cat/article/1690/sobre-la-natura-humana#comentaris Thu, 01 Jul 2010 08:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1690/sobre-la-natura-humana Article escrit amb Helena Moliné i Rodes per a l'ACPG el juliol de 2008 sobre el dramaturg rus Anton Txèkhov

El juliol de 1904, al balneari Alemany de Badenweiler, mor Anton Txèkhov, un dels autors russos més coneguts arreu del món. De fet, la seva producció va representar una veritable revolució i ha estat àmpliament difosa, tant pel que fa als contes com, especialment, al teatre, amb obres tan representades com La gavina (1896), L'oncle Vània (1899) o Les tres germanes (1901).
Anton Pàvlovitx Txèkhov va néixer el 29 de gener del 1860 a Taganrog (Rússia). Tercer de sis germans, era fill de pare comerciant. Quan el patriarca es va veure arruïnat, la família va emigrar a Moscou i Anton es va quedar a la vila per acabar la seva educació i ocupar-se de la venda de les propietats familiars. Tant és així que, des d’aquest moment i fins a la seva mort, es va responsabilitzar de l’economia familiar.

El 1879 es trasllada a Moscou per reunir-se amb els seus parents i ingressar a la Facultat de Medicina. I, precisament, per poder pagar-se la matrícula i ajudar la família, comença a escriure diàriament petits articles humorístics sobre la vida russa del moment, tot adquirint una gran fama com a cronista d’actualitat. I, curiosament, malgrat que mai s’hi guanyarà la vida, sempre va considerar la medicina la seva professió. En concret, el 1886, només dos anys després de llicenciar-se, ja publica el seu primer llibre de relats Contes de Melpómene; i, el 1887, amb el seu primer drama Ivanov, guanya el Premi Puixkin «a la millor obra literària distingida pel seu valor artístic».

La tuberculosi i l’excés de feina, però, l’obliguen a fer una llarga estada a Ucraïna. I, a la tornada, el seu estil arriba a la maduresa, emmarcat en el naturalisme modern. Així, les pàgines que ens ha deixat són veritables estudis dels fracassos espirituals dels seus personatges. I, juntament amb Maeterlink, és un precursor del teatre de l’absurd. En realitat, els seus personatges conformen un autèntic calidoscopi, doncs, tots tenen gairebé la mateixa importància i cadascun aporta la seva perspectiva personal al desenvolupament del drama. Així, permet de mostrar subtilment la condició humana amb una profunditat difícil d’interpretar.

]]> <![CDATA[Keynesians i neoliberals (4)]]> http://www.junqueras.cat/article/1834/keynesians-i-neoliberals-4 http://www.junqueras.cat/article/1834/keynesians-i-neoliberals-4#comentaris Wed, 30 Jun 2010 20:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1834/keynesians-i-neoliberals-4

En aquest moments, la principal font de creixement del PIB global no són les economies més avançades, sinó les emergents, que ja han expressat la seva preocupació pels alts nivells d'endeutament dels països industrialitzats. En concret, aquest any, dins del G20, el deute agregat dels països industrialitzats representarà el 107,7% del seu PIB, mentre que el de les economies emergents només serà del 37%.

En aquest context, en què els elevats nivells d'endeutament limiten la capacitat de maniobra de les economies europees, els EUA consideren que alguns dels motors de la recuperació global haurien de ser els estats que disposen dels majors superàvits comercials, a través d’un augment de la seva demanda agregada que, al seu torn, incentivés les exportacions dels països que pateixen problemes de balança comercial. Així, per exemple, gràcies a les seves reserves ingents en divises, la Xina semblaria ben situada per estirar del creixement amb una despesa pública expansiva, però ho desaconsella el probable reescalfament inflacionari de la seva economia, que ja ha aconsellat la flexibilització del tipus de canvi del iuan. De fet, la Xina només cedirà a les pressions nord-americanes i estimularà la seva demanda agregada interna si s'hi veu obligada per una reducció persistent de les seves exportacions, a causa -fonamentalment- de les mesures europees d'austeritat.

Unes mesures de rigor que no només passaran per la disminució dels dèficits públics dels estats europeus, sinó també per un major control sobre les entitats financeres. I, en aquest sentit, Alemanya, França i el Regne Unit estan planificant nous tipus impositius sobre els bancs, per recuperar part del rescat financer massiu dels darrers anys i per establir un fons de seguretat davant qualsevol altra crisi d'aquesta mena en el futur. Així, no és pas estrany que, significativament, els que més s'hi oposen siguin aquells que com Canadà, Austràlia, el Brasil i l'Índia no han patit aquesta mena de problemes amb els seus bancs.

En definitiva, atès que la recuperació econòmica segueix ritmes diferents a cada lloc del món, cal afinar tant com sigui possible el delicat equilibri entre la disciplina pressupostària i l'estímul d'un creixement sostingut.

]]> <![CDATA[La força dels estats a la UE]]> http://www.junqueras.cat/article/1828/la-forca-dels-estats-a-la-ue http://www.junqueras.cat/article/1828/la-forca-dels-estats-a-la-ue#comentaris Tue, 29 Jun 2010 18:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/1828/la-forca-dels-estats-a-la-ue

A la Unió Europea, des del principi de la seva fundació, hi hagut un litigi entre els que defensen que els estats guanyin poder en la presa de decisions, i els que propugnen que sigui la Comissió i el Parlament els que tinguin més pes. És la vella dicotomia entre els intergovernamentalistes i els comunitaristes. Esquerra sempre ha defensat una posició comunitarista, perquè creiem que hi ha d’haver una esfera on es prenguin mesures pensant en el bé del conjunt de la Unió. Els altres àmbits, com el local, el regional o l’estatal, també tenen el seu espai (sobretot ara que el nostre estat s’acosta...). Però els interessos comunitaris no poden dependre tant de les negociacions egoistes entre els estats.

Sens dubte, els estats tenen un poder desmesurat a la UE. El tenen a través del Consell de la UE, on estan representats, però també el tenen a través de la Comissió, que en teoria representa els interessos del conjunt de la Unió, però que a la pràctica són els mateixos estats els que elegeixen els comissaris (és per això que n’hi ha 27, un per cada estat membre). Això, però, no és tot. Els tentacles dels estats també s’estenen pel Parlament Europeu. Fins i tot aquí els diputats sentim l’alè dels governs al clatell. Us en posaré un exemple: la Comissió Europea ha proposat crear un distintiu del patrimoni cultural europeu (vegeu el text de la proposta, pdf). Aquesta etiqueta cultural agruparia els indrets que han sigut clau per a la història europea, i tindria com a objectiu promoure la identitat comunitària (fixeu-vos que, en certa manera, totes les capes de poder polític, totes, necessiten fomentar el sentiment de pertinença dels ciutadans a un col•lectiu). Evidentment, la comissària Vassiliou, nomenada amb el suport de Xipre, ha suggerit que siguin els estats els que seleccionin cada any dos indrets d’interès cultural europeu. D’aquests dos monuments, una mesa d’experts de tota la Unió n’escolliria un.

La proposta de la Comissió ara l’està estudiant el Comitè de Cultura del Parlament Europeu, del qual sóc membre suplent. Evidentment, com a catalans i com a europeus, la proposta de la Comissió no ens interessa pas, perquè deixa el poder de selecció de les ubicacions bàsicament en mans dels estats. Com a catalans, no ens interessa perquè actualment no tenim un estat, i tots sabem que l’Estat espanyol no tindria cap interès especial a promoure els indrets catalans, més enllà d’una quota irrisòria ‘perquè no fos dit’. I com a europeus, tampoc ens interessa perquè els estats faran les seleccions no pas per l’interès històric de les ubicacions, sinó que sobretot pels equilibris polítics (és a dir, per si el seu partit governa en aquell territori, o per si volen dinamitzar econòmicament una zona més que una altra, etc.). Per tant, i un com més, els interessos dels estats perjudiquen l’interès comunitari de crear un segell de qualitat del patrimoni europeu. Els estats avantposarien els interessos polítics als criteris d’excel•lència. I és per això que cal que sigui la mesa d’experts europeus la que faci, d’una forma independent i professional, la selecció de les ubicacions.

Aquesta és la posició que he defensat al Comitè de Cultura del Parlament Europeu i, d’entrada, m’he trobat amb l’oposició dels representants del grup popular i del grup socialista que, com que els seus partits estan en la majoria de governs europeus, defensen els interessos dels estats. Sembla mentida fins a quin punt els eurodiputats populars i socialistes funcionen com a corretja de transimissió dels interessos dels estats. Sobretot si tenim en compte que aquests mateixos diputats sovint repeteixen i repeteixen que cal defensar l’interès del conjunt de la Unió... Caldrà veure com evolucionen les negociacions, és a dir, quina capacitat de pinça tenim amb els altres grups de la cambra, i quin poder de persuasió tenim davant dels representats populars i socialistes (perquè, això sí, a Europa els representants polítics estan molt més oberts al debat que no pas als parlaments estatals o nacionals, on sovint els posicionaments són mers tacticismes polítics).
]]>