Oriol Junqueras

http://www.junqueras.cat/ Oriol Junqueras www.junqueras.cathttp://www.junqueras.cathttp://www.junqueras.cat/img/contingut/logo.png Oriol Junqueras ca <![CDATA[No tancarem cap camí a la democràcia]]> http://www.junqueras.cat/article/2075/entrevista-a-lagora-de-tv3-13052013 http://www.junqueras.cat/article/2075/entrevista-a-lagora-de-tv3-13052013#comentaris Tue, 14 May 2013 12:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2075/entrevista-a-lagora-de-tv3-13052013

]]> <![CDATA[Cap Tribunal per damunt la voluntat democràtica dels ciutadans]]> http://www.junqueras.cat/article/2074/cap-tribunal-per-damunt-la-voluntat-democratica-dels-ciutadans http://www.junqueras.cat/article/2074/cap-tribunal-per-damunt-la-voluntat-democratica-dels-ciutadans#comentaris Thu, 09 May 2013 13:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2074/cap-tribunal-per-damunt-la-voluntat-democratica-dels-ciutadans

Avui hem conegut una nova resolució del Tribunal Constitucional espanyol. Res de nou a l'horitzó. L'estat espanyol i les seves institucions segueixen fidels a una tradició vuitcentista, incapaç d'assumir la pluralitat i poruga davant la democràcia, temorosa de la voluntat de la ciutadania.

Aquest estat (l'espanyol) arrossega un dèficit democràtic històric i si bé ca'l admetre que amb la fi del franquisme es va produir una reforma substancial, aquesta no va ser capaç de trencar amb els fonaments de quatre dècades de dictadura, per no parlar dels precedents totalitaris que dissortadament tant han caracteritzat el sistema polític espanyol.

El TC és un òrgan polític i els seus membres són designats per PSOE i PP, actuant com a corretja de transmissió d'aquests. I aquest és un fet irrefutable com ens han demostrat un cop i un altre.

La democràcia, la voluntat democràtica dels ciutadans, mai, mai, mai podrà estar sotmesa als designis polítics d'un grup de persones que actuen el dictat dels dos grans partits espanyols, ambdós amarats d'una tradició secular que el nostre poble ha sofert repetidament.

Fa almenys tres segles que vivim sota el jou d'un estat hostil als interessos del nostre país. No és tant que els catalans no tinguem estat sinó que en patim un que actua tenaçment contra la nostra llengua, cultura i economia.

De nosaltres depèn seguir suportant aquest estat o bé posar data a la democràcia i decidir lliurement si volem tenir el nostre propi estat, un que senzillament protegeixi els nostres interessos i que actuï sempre al servei de la ciutadania.

Ferms i endavant! El Parlament ha de saber estar a l'alçada del moment i la ciutadania empenyent, que si algú dubta senti l'escalf de la nostra gent, l'anhel de llibertat i la voluntat de viure i conviure en harmonia en un nou estat més just, més pròsper i al servei de la ciutadania.
]]> <![CDATA[Càntics de llibertat per a un 25 d'abril (publicat el 2007)]]> http://www.junqueras.cat/article/2073/cantics-de-llibertat-per-a-un-25-dabril-publicat-el-2007 http://www.junqueras.cat/article/2073/cantics-de-llibertat-per-a-un-25-dabril-publicat-el-2007#comentaris Thu, 25 Apr 2013 12:45:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2073/cantics-de-llibertat-per-a-un-25-dabril-publicat-el-2007 Us reprodueixo un article publicat al diari Avui el 25 d'abril de 2007

A quarts de tres de la tarda del 25 d’abril de 1707, les tropes borbòniques assaltaven les posicions aliades a Almansa. Tres hores més tard, quan ja fosquejava, s’havia decidit la sort d’una de les batalles més transcendentals de la nostra història. Pocs dies després, ningú va poder impedir l’entrada de francesos i espanyols a la ciutat de València. I, ben aviat, a més de la capital, es va perdre tot el Regne. La repressió fou senzillament esgarrifosa.

Amb la pèrdua de les seves constitucions i de les seves institucions, el País Valencià quedava incorporat al nou Reino de España, que naixia justament en aquella “Guerra de Successió”, fruit de les bombes i de les baionetes de Felip V i de l’obsessió centralista i uniformitzadora dels seus ministres i funcionaris. Doncs, és evident que els seus exèrcits van imposar per derecho de conquista el model que l’elit política castellana estava teoritzant –almenys– des de la Unión de Armas, dissenyada pel comte-duc d’Olivares més de vuitanta anys abans. El mateix model que –en realitat– no han deixat pas de seguir imposant fins els nostres dies, tal com ens refreguen per la cara tancant els repetidors de TV3 al País Valencià. I, precisament, en el 300 aniversari de la batalla d’Almansa.

Curiosament, aquesta mateixa data també és celebrada per altres pobles europeus. El 25 d’abril de 1945, les tropes angloamericanes i els partisans derrotaven a les darreres tropes nazis situades a Itàlia. I, per aquesta raó, aquest dia és la festa nacional d’aquest país. La primera estrofa de la majoria d’aquells partisans era “Fischia il vento, urla la bufera / scarpe rotte eppur bisogna andar / a conquistare la rossa primavera / dove sorge il sol dell’avvenir”. Tanmateix, actualment, la cançó més coneguda és, sens dubte, “Bella ciao”. En els seus darrers versos, un partisà demana als seus companys que, en cas de morir, l’enterrin al cim d’una muntanya sota l’ombra d’una bonica flor, per a què tothom recordi que aquella és la flor d’un partisà mort per la llibertat. Per la seva part, el 25 d’abril de 1974, la “Revolució dels clavells” liquidava la interminable dictadura feixista que havia dominat Portugal durant decennis. La consigna per iniciar aquella revolta havia estat l’emissió des dels micròfons de l’emissora catòlica Radio Renaixença de la cançó Grândola, vila morena. Un veritable himne a la justícia i a la democràcia (“Em cada esquina um amigo, / Em cada rosto igualdade, / Grândola,vila morena, / Terra da fraternidade”), interpretat per uns revolucionaris que, a l’ombra d’una vella alzina, es juren els uns als altres tenir com a única companyia la voluntat del poble portuguès.

Tal dia com avui, doncs, els italians i els portuguesos canten a la llibertat i a la fraternitat; mentre que els polítics i alts funcionaris de l’estat espanyol ens prohibeixen exercir la nostra llibertat col•lectiva mitjançant un referèndum d’autodeterminació; i, fins i tot, coaccionen la nostra llibertat d’expressió i agredeixen la fraternal relació de les terres catalanes, clausurant els repetidors de la Televisió de Catalunya al País Valencià. I tots aquests atemptats contra la llibertat, la fraternitat i la comunicació els perpetren en nom de la democràcia, de la globalització i del cosmopolitisme.

Avui, 25 d’abril de 2007, nosaltres commemorem el 300 aniversari de la desfeta d’Almansa. I, com és ben sabut, el mal que ve d’Almansa a tot lo món alcança. De fet, aquella fatídica jornada marca l’inici de la pèrdua de les nostres llibertats. A diferència dels italians i dels portuguesos (i de la immensa majoria dels humans), però, nosaltres (els catalans... els catalans d’arreu dels Països Catalans) no honorem els nostres partisans. Fins el punt que, sovint, ni tan sols sabem qui eren els maulets o els miquelets.

Quan de temps encara trigarem a poder cantar -com en el darrer vers de “Fischia i el vento, urla la bufera”- que nosaltres també “vittoriosi, alfin liberi siam”? La resposta, amics meus, no la sap el vent, com passava a la cançó de Bob Dylan. En el nostre cas, és una resposta que tan sols la saben la consciència i la dignitat enterrades en el més profund dels nostres pensaments i dels nostres cors.

]]> <![CDATA[Entrevista 19.04.2013 "Los desayunos de TVE"]]> http://www.junqueras.cat/article/2072/entrevista-19.04.2013-los-desayunos-de-tve http://www.junqueras.cat/article/2072/entrevista-19.04.2013-los-desayunos-de-tve#comentaris Fri, 19 Apr 2013 13:00:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2072/entrevista-19.04.2013-los-desayunos-de-tve

]]> <![CDATA[ERC no estamparà la seva signatura en uns pressupostos que portin a la misèria els ciutadans de Catalunya]]> http://www.junqueras.cat/article/2071/erc-no-estampara-la-seva-signatura-en-uns-pressupostos-que-portin-a-la-miseria-els-ciutada http://www.junqueras.cat/article/2071/erc-no-estampara-la-seva-signatura-en-uns-pressupostos-que-portin-a-la-miseria-els-ciutada#comentaris Wed, 17 Apr 2013 08:30:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2071/erc-no-estampara-la-seva-signatura-en-uns-pressupostos-que-portin-a-la-miseria-els-ciutada
]]> <![CDATA[A cop de diàleg]]> http://www.junqueras.cat/article/2070/a-cop-de-dialeg http://www.junqueras.cat/article/2070/a-cop-de-dialeg#comentaris Thu, 11 Apr 2013 13:15:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2070/a-cop-de-dialeg

L’Escola catalana és un model que garanteix als alumnes coneixements lingüístics solvents, com a mínim, en català i en castellà. La immersió lingüística, aquest model que funciona harmoniosament i amb tants bons resultats, ha estat premiat per Europa. I és, alhora, un model de convivència i de cohesió social.

Malgrat tots aquests arguments, el model lingüístic català mai no ha estat del gust d’un Estat espanyol ben poc interessat en els beneficis que se’n deriven. Tot al contrari. Fins no fa tants anys, les escomeses contra l’Escola catalana eren de baixa intensitat. Darrerament però, hi ha hagut un moviment que ha anat prenent força i ha acabat per incrustar-se al Govern espanyol i a les institucions d’estat amb la voluntat declarada de liquidar l’Escola catalana i la immersió lingüística: i tot, tot, en nom del bilingüisme.

El problema, per al nacionalisme espanyol, és l’existència d’un model d’èxit que té el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. I contra aquesta normalitat i consens s’han dirigit tots els esforços. I a aquesta missió, imposar un determinat model educatiu pensat i dissenyat a Madrid, s’han consagrat. L’estat, en un moment de profunda crisi econòmica, no ha dubtat a centrar la seva prioritat en imposar al preu que sigui el seu model educatiu passant per damunt de la comunitat escolar catalana i de les nostres lleis i institucions.

La darrera intervenció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és la rematada final a una situació d’agressió permanent contra l’Escola catalana. El TSJC, en la seva interlocutòria, pretén atorgar a qualsevol alumne la facultat d’imposar el castellà a tota l’aula i, per extensió, a tota l’escola. La decisió té molt d’aberrant i tot i així ja no ens desperta una excessiva indignació. Ens hem anat acostumant a la persecució judicial de l’Escola catalana amb l’impuls del Govern espanyol i el seu Ministeri d’Educació. Fins al punt que ens hem acostumat a conviure amb l’amenaça permanent d’aquells que breguen per dinamitar la convivència social i generar un problema on no n’hi ha cap.

Tot això coincideix en el temps amb les apel·lacions al diàleg del Govern espanyol i de determinats grups d’opinió i de partits del nostre país. Sabem, per experiència, de què serveix dialogar amb el Govern espanyol i de la seva política contumaç d’incompliments. Però tampoc està de més preguntar ara què entenen per diàleg els apòstols del diàleg. Perquè hom intueix que a cop de diàleg acabaran esmicolant el país, arruïnant la nostra societat i amenaçant un valor que hauria de ser sagrat per a tots: la convivència.

Ara, més que mai, hem de ser conscients que posar el futur del nostre país en mans dels ciutadans és imprescindible i urgent. Perquè si el nostre país segueix en mans del Govern espanyol de torn, el futur pinta molt negre. Els catalans no és que no tinguem estat, és que en patim un que sistemàticament actua contra els nostres interessos i voluntat.
]]> <![CDATA[Conferència a Fòrum EuropaTribuna Catalunya 4-4-2013]]> http://www.junqueras.cat/article/2069/conferencia-a-forum-europa.tribuna-catalunya-dijous-4-dabril-de-2013 http://www.junqueras.cat/article/2069/conferencia-a-forum-europa.tribuna-catalunya-dijous-4-dabril-de-2013#comentaris Fri, 05 Apr 2013 10:30:00 +0200 http://www.junqueras.cat/article/2069/conferencia-a-forum-europa.tribuna-catalunya-dijous-4-dabril-de-2013

]]> <![CDATA[ Graells, no hi ha dret]]> http://www.junqueras.cat/article/2068/graells-no-hi-ha-dret http://www.junqueras.cat/article/2068/graells-no-hi-ha-dret#comentaris Sun, 24 Mar 2013 13:15:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2068/graells-no-hi-ha-dret

Son molts els veïns, els amics o tants altres ciutadans del nostre país que s’ho estan passant malament, molt malament. La impotència m’aclapara quan veig els efectes devastadors de la crisi multiplicats per un espoli fiscal que posa en escac la societat catalana.

No hi ha dret. Perquè si bé és cert que no són bons temps en general, també ho és que els plats trencats els estan pagant els que menys s’ho mereixen i sovint els més vulnerables. És injustificable que aquesta nostra societat que genera prou recursos per millorar les condicions de vida de la nostra gent, per donar resposta a la crisi, per no deixar desprotegits a tants i tants compatriotes, no ho pugui fer perquè no podem disposar dels nostres recursos, administrats arbitràriament des de Madrid.

El municipi de Sant Vicenç dels Horts no n’és cap excepció. Com tantes altres empreses, els treballadors de l’empresa Graells -dedicada a les estructures i a les instal•lacions metàl•liques - no cobren el sou des de l’octubre. Ara com ara, l’empresa no els acomiada i això fa impossible que puguin gestionar la prestació d’atur.

Després d’intentar en múltiples ocasions el diàleg frustrat amb l’empresa, a la plantilla no li ha quedat cap altra alternativa que les concentracions diàries a l’entorn de l’empresa, al polígon de les Fallulles. Justament aquest divendres al migdia, representants del govern local hem anat a visitar-los i a oferir tot el suport per part de l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, sobretot a l’hora de mediar amb la direcció de l’empresa i intentar resoldre el conflicte al més aviat possible.

Aquest no és un cas aïllat. Des de fa menys d’un any, el nostre Ajuntament ja hagut d’intervenir en altres conflictes, amb les empreses Rotocayfo i Fercable, intentant cercar alternatives, solucions imaginatives. Clama al cel, anem posant pegots aquí i allí, intentant resoldre conflictes laborals que amenacen amb deixar a la intempèrie moltes famílies

I així no podem seguir. Cada dia és més urgent que agafem el toro per les banyes i això vol dir posar el futur de la nostra gent a les seves mans, que puguin decidir el seu/el nostre futur. Només així ens en sortirem. Toca decidir, decidir que volem un futur millor per a la nostra gent, que volem un futur d’oportunitats, que volem ser els responsables d’allò que produïm amb el nostre esforç i que ho volem precisament per garantir la cohesió social i l’estat del benestar.

]]> <![CDATA[Què representa el 0,7% de límit de dèficit que ens vol imposar l'Estat espanyol?]]> http://www.junqueras.cat/article/2067/que-representa-el-0-7-de-limit-de-deficit-que-ens-vol-imposar-lestat-espanyol http://www.junqueras.cat/article/2067/que-representa-el-0-7-de-limit-de-deficit-que-ens-vol-imposar-lestat-espanyol#comentaris Wed, 13 Mar 2013 12:30:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2067/que-representa-el-0-7-de-limit-de-deficit-que-ens-vol-imposar-lestat-espanyol

Sovint, no acabem de comprendre l'abast de les xifres que tractem i no sóm prou conscients de les conseqüències que poden tenir en la nostra vida quotidiana. Per això el nostre deure és explicar a la gent d’aquest país què signifiquen les retallades de 4500M€ que ens vol imposar l’Estat espanyol fixant un límit de dèficit de la Generalitat del 0,7% del PIB. Fem números.

Posem que tanquem tot allò que alguns insisteixen en assenyalar com l’origen de tots els mals: TV3 (235 M€), Catalunya Ràdio (25 M€), el Parlament de Catalunya sencer (55M€), i les delegacions exteriors de Catalunya (2,5M€). Total: 317M€. Encara ens queden 4200M€ per retallar, no li hem fet ni pessigolles als 4500M€ totals.

Doncs seguim. Què més volen que tanquem, hospitals? Universitats? Posem que tanquem, del tot, la UB, la UAB, la UPC i la UdG (532M€). Bé, encara ens queden 3700M€ per retallar...

Què més hem de fer? Tancar hospitals sencers? Posem que també tanquem l’Hospital de la Vall d’Hebron (580M€), el Clínic (441M€), Bellvitge (300M€), el Joan XXIII de Tarragona (111M€), el Josep Trueta de Girona (129M), i l’Arnau de Vilanova de Lleida (139M€). Tots tancats. Encara ens quedarien 2000M€ més de retallades per fer.

Què més voldrien que tanquéssim?! Eliminem tot el cos de Mossos d’Esquadra? Eliminem tot el cos de Bombers? O tots dos? Deixem el país sense ni un mosso d’esquadra i sense cap bomber: 900M€ menys.

Doncs després de fer tot això, encara ens quedarien 1000M€ de retallades addicionals per arribar als 4500M€ de retallades que ens imposa el Govern espanyol. El país no s’ho pot permetre, no ens ho mereixem i seria injust i ineficaç.

La pressió i l'esgotament de les finances de la Generalitat fan cada vegada més necessari fer la consulta el més aviat possible.
]]> <![CDATA[No puc signar impunement que ens obliguin a retallar 4.500 milions d'euros]]> http://www.junqueras.cat/article/2066/no-puc-signar-impunement-que-ens-obliguin-a-retallar-4.500-milions-deuros http://www.junqueras.cat/article/2066/no-puc-signar-impunement-que-ens-obliguin-a-retallar-4.500-milions-deuros#comentaris Thu, 07 Mar 2013 13:45:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2066/no-puc-signar-impunement-que-ens-obliguin-a-retallar-4.500-milions-deuros

]]> <![CDATA[Sapiguem estar a l'alçada del moment que ens toca viure]]> http://www.junqueras.cat/article/2065/sapiguem-estar-a-lalcada-del-moment-que-ens-toca-viure http://www.junqueras.cat/article/2065/sapiguem-estar-a-lalcada-del-moment-que-ens-toca-viure#comentaris Mon, 18 Feb 2013 14:15:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2065/sapiguem-estar-a-lalcada-del-moment-que-ens-toca-viure

Tal dia com avui, un 18 de febrer de 2006, una gernació de catalans vam participar en la mobilització convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir 'Som una nació. Tenim el dret a decidir'. Aquella manifestació va ser un punt d'inflexió en la capacitat de mobilització d'una societat que podia semblar endormiscada.

Aquell dia ens manifestàvem a favor de la voluntat sobirana del Parlament de Catalunya -que havia aprovat per àmplia majoria un Estatut ambiciós- i en contra de les retallades que planaven sobre l'Estatut l'endemà mateix d'haver estat aprovat.

Era aquell l'Estatut que el president espanyol Zapatero havia promès que acataria. Ingènuament, molts hi van creure o hi van voler creure. Dissortadament el líder del PSOE va tornar a demostrar quina és l'actitud de l'Estat espanyol cap a Catalunya i quin és el valor de la paraula dels mandataris espanyols.

Han passat set anys, s'han succeït les mobilitzacions amb una participació creixent, l'autonomisme ha quedat en evidència i superat pels esdeveniments, el pretès federalisme que alguns encara propugnen com a pedra filosofal s'ha desfet com un terròs de sucre i paral·lelament una majoria de ciutadans evidencia dia rere dia la voluntat de decidir el seu futur.

Paral·lelament l'Estat espanyol ha continuat collant les finances catalanes i asfixiant la nostra economia, una política premeditada que ha acompanyat d'un gir involucionista de caràcter netament espanyolista, posant setge no només la nostra llengua i cultura a tota la nació (de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar) sinó encadenant decisions que deixen en paper mullat un Estatut amb unes costures ja de per si massa estretes.

Avui, veiem com cada gest del Govern espanyol representa més patiment per a la societat catalana, com ens han portat al límit de privar-nos dels recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de la societat catalana, aquells recursos que la nostra societat genera efectivament però que en mans de Madrid són dilapidats en tota de mena de polítiques sumptuoses. Aquesta és una situació de la que hem i haurem de ser molt conscients: qui aboca el país a l'empobriment, la dependència i la subalternitat és un Govern espanyol morós. No ho oblidem mai, ni en els moments més difícils, que n'hi hauran...

Per tant, anem per feina. Sabem que el repte que tenim al davant no és fàcil, sabem que tenim enfront un estat d'escassa tradició democràtica i entestat a impedir que els catalans decidim el nostre futur. Ells compten amb la raó de la força. Però nosaltres comptem amb la voluntat insubornable de centenars de milers de compatriotes, de la ferma voluntat de viure i conviure en una societat sobirana i pròspera i de fer prevaler la força de la raó i la democràcia per damunt de tot.

Avui som conscients del que ens hi juguem, sapiguem estar a l'alçada del moment que ens toca viure i que ha de portar el nostre país a la llibertat.
]]> <![CDATA[Celestí V i la “mata de jonc”]]> http://www.junqueras.cat/article/2064/celesti-v-i-la-mata-de-jonc http://www.junqueras.cat/article/2064/celesti-v-i-la-mata-de-jonc#comentaris Mon, 11 Feb 2013 14:45:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2064/celesti-v-i-la-mata-de-jonc Us reprodueixo un article publicat a l'Avui el 29 d'agost de 2007.

El 29 d’agost de 1294, a la basílica de Santa Maria de Collemaggio (a L’Aquila), Pietro Angeleri (més conegut com a Pietro da Morrone) és consagrat Papa amb el nom de Celestí V. Actualment, l’Església Catòlica el venera com a sant i celebra la seva festa litúrgica el 19 de maig.

L’anterior Sant Pare, Nicolau IV, havia mort més de dos anys abans, el 4 d’abril de 1292; però, des d’aleshores, el Conclau –format per tan sols dotze cardenals– no s’havia posat d’acord per escollir algú per ocupar el soli pontifici. Les reunions se succeïen sense que cap candidat obtingués els vots necessaris, provocant desordres populars, protestes eclesiàstiques i retrets dels monarques europeus. I, en aquest context, el fet més decisiu van ser les negociacions entre el rei de Nàpols (Carles II d’Anjou) i Jaume II de Catalunya. Tan sols una dècada abans, aproximadament, els catalans havien esclafat les flotes franceses arreu del Mediterrani occidental (1283-1285) i l’exèrcit croat al Coll de Panissars (1285). I, tant els francesos com el Papat, encara cercaven algun mecanisme per recuperar la sempre cobdiciadíssima Sicília. Tant és així que Carles d’Anjou va viatjar de Nàpols a Perugia per exigir al Sacre Col·legi cardenalici l’elecció immediata d’un Papa que avalés les seves tesis en les negociacions de pau amb els catalans. Tal com exigia el bon nom de l’Església, els cardenals van protestar davant d’aquella intolerable intromissió política en els designis de l’Esperit Sant; però, després de noves i intenses deliberacions, van escollir per unanimitat l’eremita Pietro da Morrone, que amb 79 anys d’edat era famós per la seva actitud ascètica i mística. Potser, amb aquesta decisió, esperaven treure’s de sobre la pressió de l’opinió pública, nomenant –però– un Sant Pare que, probablement, moriria aviat –atesa la seva edat tan avançada– i que, en tot cas, seria fàcil de manipular.

Després de molts dubtes, Pietro da Morrone acaba acceptant el càrrec amb el nom de Celestí V; i, des del primer moment, queda atrapat en la xarxa d’interessos francesa, traslladant la seu de la Cúria a Nàpols i repartint tretze nous birrets cardenalicis, dels quals set francesos i dos napolitans. Tots ells sota les ordres directes de Carles d’Anjou, que –a més– és nomenat mariscal de l’Església. Quatre mesos i mig després de la seva coronació, aquell ancià eremita –convertit en una titella de la política internacional– renuncia oficialment al soli pontifici, amb un document redactat ad hoc pel cardenal Benedetto Caetani, que onze dies després és escollit Papa amb el nom de Bonifaci VIII. Finalment, per ordre del nou Pontífex, el dissortat Pietro da Morrone és arrestat pel conestable del Regne de Nàpols i mor a la presó.

Durant el seu breu pontificat, Celestí V havia rebut la visita de Ramon Llull. I, sens dubte, la relació entre ambdós personatges és força suggeridora. En concret, el Llibre d'Evast e Blanquerna és una novel·laon Llull exposa un pla de reforma del món. El llibre primer mostra l’ideal de vida familiar i la decisió d’ell i de la seva estimada de dedicar-se a la vida monàstica. El segon descriu la reforma impulsada per cada un d’ells en els seus respectius convents. Fins que –elegit bisbe– restaura l’ordre a la seva diòcesi; i –elevat a la dignitat pontifícia– fa triomfar la virtut arreu del món. I, finalment, renuncia al papat per tal de lliurar-se a la vida eremítica contemplativa, com a estat suprem de perfecció. L’obra clou amb el Llibre d’Amic e Amat i L’Art de contemplació, escrits –suposadament– per l’ermità Blanquerna. Se sospita que el conjunt de l’obra fou redactat en diverses etapes, entre el 1283 i el 1285. I modificada, tal vegada, després de la renúncia de Celestí V al Papat.

En qualsevol cas, el primer objectiu del nou Papa Bonifaci VIII és aconseguir que els catalans retornin Sicília a Carles d’Anjou, a canvi d’un suposat dret a conquerir en el futur Sardenya i Còrsega. I, malgrat que en l’anomenada Pau d’Anagni, Jaume II de Catalunya renuncia a Sicília, els sicilians escullen com a rei el seu germà Frederic III. De moment, parafrasejant Ramon Muntaner, “la mata de jonc” catalana a la Mediterrània seguia creixent.
]]> <![CDATA[L’abisme laboral de Catalunya]]> http://www.junqueras.cat/article/2063/labisme-laboral-de-catalunya http://www.junqueras.cat/article/2063/labisme-laboral-de-catalunya#comentaris Thu, 24 Jan 2013 22:00:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2063/labisme-laboral-de-catalunya

Avui s’ha constatat tristament que Catalunya ha assolit un rècord negatiu en termes d’atur. L’Enquesta de Població Activa assenyala que Catalunya ja arriba a 885.100 aturats, xifra equivalent al 23,96% de la població activa. A més, hem sabut que al llarg del 2012 s’han destruït un total de 195.400 llocs de treball.

En la història recent, el màxim nivell d’atur s’havia assolit en el primer trimestre de 1985 amb una taxa del 22,8% de la població activa. Una de les diferències estructurals entre l’impacte de l’atur en la societat catalana de fa un quart de segle i l’actual és l’afectació de l’atur per grups d’edat. De forma preocupant, l’atur en la franja central d’edat entre els 25 i els 54 anys arriba avui al 22,6%, mentre el març de 1985 era tan sols del 15,1%. Tanmateix, la taxa d’atur juvenil es situa avui -52,1%- a un nivell similar al del 1985 – 53,1%-. La diferència rau en el fet que ara hi ha molts menys menors de 24 anys al mercat de treball, molt més orientats a formar-se en les etapes d’ensenyament secundari i superior.

El cert és que la gravetat de la crisi actual, en termes de destrucció d’ocupació, afecta ja a col·lectius de totes les franges d’edat. I s’aprecia la seva incidència en les classes mitjanes i en el gruix de les llars del país: el 77% de l’ocupació destruïda el darrer any es concentra en els menors de 40 anys.

Ja no tan sols s’evidencia que l’atur castiga el jovent, impedint la seva emancipació. L’atur a Catalunya avui té rostre de persones adultes i afecta al gruix de les llars del país. En aquest moments, ja hi ha 266.800 llars amb tots els actius desocupats, havent augmentat en 41.700 el darrer any. I d’aquest total, ja n’hi ha 117.700 que no compten amb cap mena d’ingrés.

Amb el 2012 ja portem quatre anys d’una crisi, que de la recessió ha passat a depressió, sense que com a país puguem disposar dels recursos i de les eines necessàries per poder fer polítiques decidides i eficients per lluitar contra l'atur. De fet, Catalunya no disposa ni dels seus propis recursos en forma d'impostos per lluitar contra la crisi.

Fins quan? Quantes llars sense ingressos, quants catalans més han de perdre la feina per dir prou i posar-hi remei? Fins quan hi haurà persones que defensaran que no ens calen les millors eines -les d'un estat- per lluitar contra la crisi?

]]> <![CDATA[Entrevista a Oriol Junqueras al programa 'Los Desayunos' de TVE ]]> http://www.junqueras.cat/article/2062/entrevista-a-oriol-junqueras-al-programa-los-desayunos-de-tve http://www.junqueras.cat/article/2062/entrevista-a-oriol-junqueras-al-programa-los-desayunos-de-tve#comentaris Mon, 14 Jan 2013 16:45:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2062/entrevista-a-oriol-junqueras-al-programa-los-desayunos-de-tve

]]> <![CDATA[L'AVE arriba a Figueres]]> http://www.junqueras.cat/article/2061/lave-arriba-a-figueres http://www.junqueras.cat/article/2061/lave-arriba-a-figueres#comentaris Mon, 07 Jan 2013 13:45:00 +0100 http://www.junqueras.cat/article/2061/lave-arriba-a-figueres

Una de les poques coses clares del tram d’alta velocitat que s’inaugura avui és que arriba amb molts anys de retard. De fet, però, nosaltres som partidaris d’un altre tipus de velocitat: la que hauríem d’agafar per fer el referèndum i posar-nos a treballar amb les nostres pròpies eines i recursos per sortir de la crisi. Perquè en el fons, la solució de l'AVE per al transport de persones entre capitals relativament pròximes és una solució pròpia de nou rics, pròpia d’un Estat espanyol que concep les infraestructures no pas amb criteris econòmics sinó amb criteris polítics, cosa que explica perquè l’AVE connectarà amb Europa vint anys després que connectés Madrid amb Sevilla.

La inversió en AVE a Catalunya no respon a les necessitats econòmiques, socials i i logístiques del país. Per això estem convençuts que les inversions en infraestructures de transport haurien d’anar en una doble línia: d’una banda, al transport de mercaderies orientades a l’exportació, per exemple, mitjançant el corredor mediterrani que fa tants anys que reclamem. I de l’altra, al transport de persones amb una xarxa de ferrocarril regional i de rodalies que vertebri el país, per la qual no fan falta trens d’alta velocitat, sinó línies desdoblades, amb velocitats mitjanes i un servei fiable i comfortable, com tenen tots els països avançats que es preocupen per la sostenibilitat econòmica i el benestar dels seus ciutadans.

Amb tot, i malgrat les mancances i les limitacions de l’AVE, esperem que s’acabi aviat la connexió directa amb França, així com totes les obres que encara ara, en el moment de la inauguració, estan a mig fer. Sense oblidar que, si els catalans disposéssim del nostres propis impostos, dels recursos que generem amb el nostre esforç, ja faria anys que ens hauríem dotat d’una xarxa de transport i comunicacions avançada, moderna i eficient.

]]>