Oriol Junqueras

Un pas endavant del sindicalisme nacional

Tue, 31 Jan 2012 16:15:00 +0100

Fa uns dies, a la seu d'ERC, vam celebrar una trobada amb els secretaris generals de CCOO i d’UGT, Joan Carles Gallego i Josep Maria Álvarez. La reunió havia estat sol·licitada per les centrals sindicals per traslladar-nos la seva oposició a les retallades i informar-nos de la consulta que promouen sobre aquesta qüestió.

Sovint havíem trobat a faltar un posicionament clar dels agents econòmics i socials sobre el dèficit fiscal que pateix el nostre país. De fet, fins no fa pas tant, el dèficit fiscal era un discurs assumit només per una part de la ciutadania. I sovint, Esquerra Republicana s’havia trobat sola proposant-lo.

Amb els anys, i amb un esforç pedagògic titànic, tant nostre com de molts actors de la societat civil, i també gràcies a l'evidència irrefutable dels fets, més i més sectors socials i polítics han anat constatant que, efectivament, el sistema de finançament que patim (incompliments flagrants a banda) és d'una magnitud que no resisteix comparacions a Europa. Tant és així, que les aportacions del land més ric d'Alemanya no arriben ni a la meitat del dèficit fiscal català. És per això que parlem d'espoli fiscal, d'un mannà ingent de recursos que flueix cap a Madrid i que no retorna mai més.

Aquesta és una situació insostenible per al nostre país i que aguditza la crisi econòmica. Els principals damnificats sóm tots els catalans, des del treballadors fins als empresaris, i tal com vam traslladar als representants sindicals, especialment la classe mitjana i la baixa, que han de conviure amb una fiscalitat que ja iguala la sueca però que, en canvi, està molt lluny de les prestacions socials nòrdiques. Aquest pèssim finançament, en definitiva, escanya l'economia catalana i afebleix progressivament l'estat del benestar.

UGT i CCOO ens van fer partícips de les seves preocupacions, i avui celebro constatar que les nostres coincidències són fins i tot més grans del que havia intuït. L'article “Dèficit fiscal i Estat del benestar” que avui signen Gallego i Álvarez a La Vanguardia m'omple de satisfacció perquè crec, sincerament, que és un pas endavant imprescindible perquè el nostre país se'n pugui sortir a partir d'un principi bàsic: la recaptació i la gestió integral de tots els impostos per tal de reactivar l’economia, generar llocs de treball i defensar l’Estat del benestar.

Només a partir d'un ampli consens ciutadà, polític i social podrem aconseguir un finançament just i, així, avançar en el camí de l’Estat propi. Per a ERC, aquest sistema és la independència fiscal (el que alguns anomenen Concert Econòmic). No n'hi ha cap més. I, en aquest sentit, el pas endavant de CCOO i UGT és una bona notícia per al país i ho és, sobretot, per al futur de la seva gent.

Escòcia avança i el Regne Unit l’empeny

Mon, 30 Jan 2012 11:30:00 +0100

Us reprodueixo l'article publicat al setmanari El Temps el proppassat 17 de gener del 2012

El Govern escocès de l’SNP, liderat pel carismàtic Alex Salmond, va aconseguir la majoria absoluta en les darreres eleccions escoceses amb la promesa que celebraria un referèndum vinculant sobre la independència d’Escòcia durant la segona part de la legislatura, és a dir, abans d’acabar el 2014. Segons la majoria d’enquestes, els escocesos favorables a la independència encara són minoria, però totes en mostren un clar creixement.

Davant d’aquest escenari, el Govern britànic no ha pogut dissimular més el seu creixent nerviosisme i s’ha autoproclamat responsable per dictar els termes en què s’hauria de celebrar el referèndum: en el termini dels propers 18 mesos si és que ha de ser vinculant i només amb dues possibles respostes (l’SNP prefereix que n’hi hagi una tercera que proposi augmentar notablement les competències d’Escòcia sense abandonar el Regne Unit).

Des d’una perspectiva catalana, la sensació és que ja ens agradaria a nosaltres intercanviar el Regne Unit per un Estat espanyol que, per dir-ho suaument, té una concepció de la democràcia molt limitada. Ara bé, en el fons, que Londres accepti que Escòcia decideixi el seu futur a través d’un referèndum és simplement normal en un Estat democràtic. Però el que ja no és tan normal ni tan democràtic és que sigui el Govern britànic qui vulgui imposar unilateralment les condicions d’un referèndum escocès.

En qualsevol cas, aquesta temptativa posa en evidència el desconcert que provoca en un Estat el fet que una part vulgui decidir democràticament el seu futur. Es tracta, en definitiva, d’una pràctica que, fins i tot en els estats amb més cultura democràtica, provoca dolors d’estómac.

De fet, els independentistes escocesos estan convençuts que com més intromissió hi hagi per part del Govern britànic, més s’incrementarà el suport a la independència. I, si aquesta lògica es compleix a Escòcia, potser podem ser optimistes per al dia en què els catalans albirem l’horitzó d’un referèndum vinculant per decidir el nostre futur, perquè podem estar segurs que l’Estat espanyol actuarà de totes les maneres possibles, des de les més subtils i delicades fins a les més barroeres, per impedir que Catalunya esdevingui un Estat.

Un pas endavant d'UGT i CCOO

Tue, 17 Jan 2012 12:45:00 +0100

Ahir a la tarda, vam mantenir una fructífera trobada amb els secretaris generals d'UGT i CCOO, Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego. Els líders sindicals volien plantejar-nos la seva proposta de consulta a la ciutadania sobre la política pressupostària que s'està duent a terme al país. Teníem interès a conèixer la proposta al detall i també a posar sobre la taula punts que considerem essencials, com el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que penalitza severament la classe treballadora del país.

La trobada va servir per adonar-nos que compartim moltes preocupacions amb CCOO i UGT, com els ajustaments pressupostaris que planteja el Govern (perquè només es fan via retallades) i la coincidència en la necessitat de plantejar mesures per reactivar l'economia i crear ocupació, imprescindibles per sortir de la crisi. Des d'ERC, en els darrers mesos, no hem deixat d'insistir en què cal incrementar els ingressos per poder defensar i mantenir determinades àrees de despesa i inversió pública que garanteixin el teixit industrial, la cohesió social, la igualtat d'oportunitats i la reactivació econòmica. Coincidim, per tant, en la necessitat de buscar alternatives en l'àmbit dels ingressos. Però també estem també d'acord en tenir present l'espoli fiscal que pateix Catalunya perquè és una limitació determinant a l'hora d'afrontar les necessitats del nostre país. I aquest és un epígraf clarificador que considerem imprescindible per arribar a una àmplia entesa amb els sindicats.

Per aquest motiu, ens hem emplaçat a estudiar la proposta de pregunta de la consulta que plantegen els sindicats per introduir-hi conceptes que ens semblen fonamentals com ara espoli o dèficit fiscal. I és que, per centrar el debat sobre el delicat moment que ens toca viure i encarar la sortida de la crisi econòmica que patim a partir d'una una visió panoràmica i completa és simplement imprescindible tenir en compte el dèficit fiscal.

Entre la transició nacional i el PP

Thu, 12 Jan 2012 18:45:00 +0100

Malauradament, la posició de fermesa a Madrid a la qual apuntava CiU amb l'oposició a la investidura de Rajoy només ha durat un ple. Duran i Lleida va beneir ahir al Congrés espanyol els comptes públics presentats pel Govern de Rajoy, votant a favor de les mesures d'ajustament proposades pel PP.

Aquesta votació, paradoxalment, va arribar tot just després que el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, afirmés de manera categòrica que els comptes públics del govern espanyol eren un desastre per a Catalunya. Com bé recordava el conseller, la pressió fiscal que suporten els catalans és 'de les més altes del món', mentre que els serveis que reben són 'mediterranis'. La diferència radica novament en el dèficit fiscal. Les mesures presentades per Rajoy, apujant l'IRPF estatal, farà augmentar encara més el marge d’impostos que paguem els catalans a l’Estat i que no tornen de cap forma a Catalunya, cosa que produirà una situació 'asfixiant', com va reconèixer Mas-Colell.

Per la seva banda, el president de la Generalitat, en el marc del seu viatge a Londres, sortia al pas del PP que continua insistint amb l’argument que les autonomies són les culpables del dèficit estatal. Mas va denunciar el 'malbaratament espanyol' i el 'drenatge fiscal continu' que pateix Catalunya, però un cop va arribar a Madrid va canviar substancialment de discurs. En un nou gest de suport al PP, el president Mas apuntava que li eren 'familiars' la 'música i la lletra' del nou executiu de Rajoy, que diu haver-se trobat amb més dèficit del previst. Amb aquestes declaracions, Mas fa un gran favor al PP, donant per vàlid el discurs del malbaratament de recursos que han vingut fent els populars, centrat en aspectes com les delegacions catalanes, TV3 i tot allò que té a veure amb la nostra llengua i la nostra cultura.

Tot aquest episodi s'ha dut a terme mentre a Catalunya es negocien els pressupostos de la Generalitat. Malgrat que els gestos dels darrers dies apunten cap a una possible aliança entre PP i CiU, Esquerra reitera la seva actitud de mà estesa cap al Govern de la Generalitat per tal d'aprovar uns pressupostos al marge del partit que sempre s'ha mostrat més contrari als interessos de Catalunya. CiU continua a la cruïlla i ha de triar entre apostar decididament pel país o anar de bracet d'un PP gens necessitat de suports gratuïts a Madrid. Si l'opció escollida acaba sent el PP no valdran excuses perquè, com a mínim, ERC haurà plantejat alternatives fins al final.

La imprescincible fermesa d'Alex Salmond

Wed, 11 Jan 2012 18:00:00 +0100

Des de fa uns anys, diversos analistes coincideixen a assenyalar que Catalunya es troba en una cruïlla: que hem de triar entre ser una regió més de l’Estat espanyol, o bé dotar-nos d’una eina tan avantatjosa com la d’un estat. Pot ser que aquest moment hagi arribat. Perquè aviat el Govern, el país, s’haurà de plantar davant d’un Estat que l’espolia amb uns 16.000 milions d’euros anuals, que a més a més no li paga la Disposició Addicional Tercera ni el Fons de Competitivitat a què s’havia compromès i que, a sobre, decideix augmentar el dèficit fiscal incrementant l’IRPF (un impost que es paga proporcionalment més a Catalunya que a la resta de l’Estat).

En el moment en què haguem de prendre la decisió, hi haurà molts dubtes a Catalunya. Les pors emergiran i es faran paleses amb tota la seva força. És per això que serà imprescindible tenir un Govern, uns partits, una societat civil i –potser més important que tot això- uns ciutadans que es mantinguin ferms. Ens caldrà tenir governs com el de l’SNP i líders com l’Alex Salmond que estiguin disposats a suportar una pressió enorme i, si cal, a asseverar que el primer ministre britànic, David Cameron, no té cap mandat per fixar la data del referèndum d’independència i, per tant, que no es farà en els propers 18 mesos com volia Downing Street, sinó que es celebrarà a la tardor del 2014, tal com l’SNP s’havia compromès amb els seus electors durant la campanya electoral.

Al principi del meu mandat com a eurodiputat vaig tenir l’oportunitat de conversar amb el primer ministre escocès, l’Alex Salmond i, a banda de la seva gran habilitat política i la seva eloqüència, vaig valorar enormement la seva valentia. Els escocesos tindran ara un privilegi poc freqüent: la llibertat de decidir a quin estat volen pertànyer. I ho faran gràcies, en bona part, al coratge del seu Govern, del seu primer ministre i de tots els ciutadans que hi han confiat. Nosaltres, per la nostra banda, intentarem guanyar-nos la confiança dels ciutadans i, alhora, preparar-nos per, quan arribi el moment, ser tan ferms com el Govern escocès. Si més no, ho intentarem amb totes les nostres forces. Els catalans no només s'ho mereixen sinó que, a més a més, ho necessiten.

Thomas Mann

Thu, 05 Jan 2012 08:00:00 +0100

A Consideracions d’un apolític (1918), de manera acurada i original, Thomas Mann es posiciona en una desacomplexada germanofília davant la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la contesa, però, evoluciona cap a postulats democràtics. Un viratge que es palesa a La muntanya màgica, en què trasllada bona part dels grans debats politicofilosòfics de la societat del moment. Poc després d’haver rebut el Nobel de Literatura (1929), i com a testimoni de l’ascens del feixisme a l’Europa d’entreguerres, escriu, en forma de relat breu, el seu al·legat més dur contra el nazisme, Màrius i el mag.

El gener del 1933, a la Universitat de Munic i davant un nodrit grup d’autoritats nacionalsocialistes a punt de prendre el poder del Reichstag aquell mateix mes, l’escriptor alemany intervindrà en la que serà la darrera aparició pública a Alemanya, en concret amb la conferència “Dolor i grandesa de Richard Wagner”, en què critica els lligams del nazisme i de l’art germànic, segons els quals la música del compositor n’és el símbol més autèntic. De fet, Mann, un wagnerià declarat, sempre aborda el conflicte existent entre la vida i la intel·ligència identificada amb l’art. Amb l’arribada de Hitler s’haurà d’exiliar, primer, a prop de Zuric i, després, a Los Angeles.

Durant l’exili als Estats Units, les seves publicacions contenen moltes al·lusions bíbliques i mitològiques, com ara l’obra de quatre volums Josep i els seus germans (1933-1943), en què reinterpreta la història bíblica per recuperar els valors del cristianisme com a substrat de la cultura occidental. L’argument primer se centra en la història del pare de Josep, Jacob; després, en la vida del jove Josep, que es converteix en majordom de Putifar i és empresonat per rebutjar la dona del protector; i, finalment, en com Josep esdevé l’administrador dels graners d’Egipte, una oportunitat que aprofita per obrir el camí de la reconciliació entre tota la seva nombrosa família.

Mann retorna al món real de Les desventures del jove Werther,de Goethe, amb la novel·la Lotte in Weimar (“Carlota a Weimar”,1939). En una de les darreres obres, El doctor Faustus (1947), a partir de la mítica fígura de la literatura alemanya, el jove compositor Leverkühn ven l’ànima al diable a canvi del ple coneixement i del domini de la música, la més elevada de les arts per als romàntics alemanys. El fatídic destí del protagonista és una analogia de la destrucció d’Alemanya a partir de la barbàrie nazi.

Tot i que el seu nom va ser proposat com a president de la República Federal, mai no hi va tornar i va romandre a Suïssa des del 1952 fins que va morir a Zuric tres anys després.

Ara no val a arronsar-se

Wed, 04 Jan 2012 11:45:00 +0100

El primer paquet de mesures aprovat pel Govern espanyol penalitza novament Catalunya. Resumint, fa pagar a qui no hauria de pagar, retalla on no toca i incrementa l'espoli fiscal que pateix el nostre país. És per aquest mateix motiu que reiterem el nostre compromís d’estar al costat del Govern i plantar cara.

En primer lloc, les mesures del Govern espanyol fan pagar a qui no hauria de pagar perquè el pes de la càrrega impositiva recau àmpliament sobre les classes populars i mitjanes, que viuen un moment de gran dificultat. Per exemple, la suposada actualització de les pensions a la gent gran no deixa de ser un miratge ja que aquest punt d’increment s’elimina amb la pujada dels trams mes baixos de l’IRPF. També hem assistit per primer cop a la congelació del Salari mínim interprofessional des que es va crear a l’any 1980, i malgrat ser el penúltim més baix de la UE, només per sobre del de Portugal.

En segon lloc, amb les receptes del PP haurem de pagar més IRPF i més IBI, cosa que a la pràctica significa que els catalans haurem de pagar més, en termes relatius, que la resta de l’Estat i, per tant, augmentarà encara més el dèficit fiscal. En efecte, Catalunya genera el 21% dels rendiments de l’IBI de tot l’Estat, ja que la quota a liquidar per cada rebut és de 372 euros, un 40% superior a la mitjana espanyola que és de 265 euros. El motiu prové del fet que el valor mitjà de l'habitatge a Catalunya és superior al valor que té a la resta de l'Estat espanyol, el que vol dir que per a una mateixa casa, a Catalunya cal pagar més impostos. D’altra banda, la pujada de l’IRPF també perjudicarà més els catalans, atès que la mitjana de renda a casa nostra és més elevada.

A més, el Govern espanyol no té cap intenció de complir amb el finançament que contempla l'Estatut, ni tan sols l'acord fiscal del 2009. Per tant, hi haurà menys inversió que mai a Catalunya i més impostos pagats per ciutadans de Catalunya.

Finalment, cal subratllar que la recepta econòmica que proposa el Govern espanyol recupera un model basat en l'especulació immobiliària i redueix en 600 milions d’euros una de les partides clau per sortir de la crisi: la de recerca i desenvolupament –un sector, per cert, molt sensible per Catalunya, atès que s’hi concentra una bona part de les patents i de l’activitat investigadora de l’Estat

El pacte fiscal que planteja el Govern de la Generalitat sembla cada cop més inviable i el govern del PP només farà que posar obstacles a aquest camí. És l’hora, per tant, de fer un pas endavant. Si el Govern de Mas vol treballar de debò en la transició nacional ha de ser conseqüent i cercar un ampli suport polític i social al Parlament i referendar aquest suport a través d'un procés de consulta a la ciutadania que ha de ser previ a la negociació amb el govern de l'Estat.

A aquesta suma de forces hi estem cridats tots els qui ens estimem el país, no només les organitzacions polítiques, també s’hi han de sumar patronals, sindicats, les entitats cíviques i les socials. O bé el conjunt del país fa un pas endavant o no ens en sortirem. I, naturalment, creiem que aquesta declaració d’intencions ha d’impregnar els pressupostos de la Generalitat, a partir d’un suport parlamentari ampli; així mateix, no es pot dilatar l'aprovació de les conclusions de la Comissió per al Concert Econòmic, amb la ferma voluntat d’avalar el procés amb un pronunciament explícit de la ciutadania.

Repartir socialment els esforços fiscals

Fri, 30 Dec 2011 17:45:00 +0100

Des del primer moment hem assumit que la situació del país és complexa i que les finances de la Generalitat es troben sota mínims, tant per raons estructurals –un sistema de finançament injust i perniciós- com per raons conjunturals - caiguda dels ingressos amb la recessió econòmica.

És amb aquest esperit de responsabilitat que hem formulat un paquet de propostes rigoroses i factibles, tot fent costat al Govern en uns moments difícils per tothom. La primera reunió de la comissió per avaluar les propostes alternatives d'ERC als pressupostos de la Generalitat per al 2012 va ser moderadament positiva. Tot i l’evidència que hi ha punts de desacord, hi ha propostes com la taxa turística (o la creació del nou tram de l'IRPF per a les rendes superiors a 250.000 euros) que han estat assumides o preses en consideració.

Ara, entre els esculls més difícils a superar, hi ha la resistència del Govern de CiU a introduir més criteris de progressivitat i de distribució equitativa dels esforços i ajustos que calen, per tal que recaiguin sobre els que tenen més capacitat de pagament. Ja es va veure en el ple del Parlament quan CiU i PP van sumar els seus vots per rebutjar la proposta d'ERC de crear un impost a la banca que podria suposar un augment en els ingressos de prop de 600 milions. O la negativa a recuperar l’Impost de Successions per als grans patrimonis: són decisions que farien incrementar notablement els ingressos i, per tant, permetrien d’una banda corregir el rumb de les retallades anunciades i, de l’altra, invertir en reactivació econòmica.

Queda encara molta feina a fer, certament. Les nostres propostes defensen la necessitat de repartir socialment els esforços per incrementar els ingressos i, alhora, implementar polítiques d'austeritat que no perjudiquin les polítiques socials bàsiques, les classes mitjanes ni tanta gent que ho està passant malament. És a dir, la Generalitat necessita més ingressos que després caldria redistribuir per tal de no haver de retallar àrees tan sensibles com l'educació, la sanitat i les prestacions socials, tractant d’afavorir la igualtat d’oportunitats.

Ara, hi ha un punt de partida determinant: la distribució equitativa dels esforços fiscals necessaris. No es pot pretendre incrementar la caixa amb mesures lineals i generalitzades. I a això tant val per a l’IRPF com per a la taxa turística. Aquesta darrera també ha de tenir en compte que el territori turístic no és homogeni, i que no és el mateix el preu de l’habitació en un hotel de quatre o cinc estrelles en una destinació líder de “city break” i de negocis com és Barcelona, o el d’un establiment a l’interior del país o un hotel situat en una destinació vacacional, que competeixen amb preus molt ajustats. Repartir equitativament els esforços fiscals, aquesta és la clau.

ERC entrega a la Comissió Europea l’estudi per un cabal ambiental de l’Ebre

Tue, 20 Dec 2011 20:30:00 +0100

Us adjunto la nota de premsa que acabo d'enviar als mitjans de comunicació per defensar el cabal mínim de l'Ebre i posar de manifest la manca de transparència i eficiència del Govern espanyol en l'elaboració del Pla de Conca de l'Ebre.

ERC entrega a la Comissió Europea l’estudi per un cabal ambiental de l’Ebre

L’eurodiptuat d’ERC, Oriol Junqueras, considera greu que el Govern espanyol no hagi proporcionat a la Comissió Europea la informació necessària per redactar el nou Pla Hidrològic de Conca d’Ebre

Brussel·les, 20 de desembre del 2011. La Comissió Europea, en resposta parlamentària a l’eurodiputat Oriol Junqueras, ha afirmat que no té coneixement dels estudis tècnics que s’han elaborat per determinar el cabal mínim de l’Ebre. ‘Seria greu que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i el Govern espanyol haguessin amagat informació a la Comissió Europea i, per aquest motiu, hem entregat una còpia dels estudis redactats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre sobre el cabal ambiental de l’Ebre a l’Executiu comunitari’, ha explicat l’eurodiputat republicà. A més a més, Junqueras també ha enviat a la Comissió les resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya que hi donen suport.

En la resposta parlamentària, la Comissió Europea també reconeix que l’Estat espanyol està aplicant amb un retard important la Directiva Marc de l’Aigua, motiu pel qual l’Executiu va portar aquest juliol l’Estat espanyol davant del Tribunal de Justícia de la UE. Així mateix, cal recordar que la Comissió no ha pogut fer cap avaluació dels plans hidrològics de conca perquè l’Estat espanyol no els ha notificat i, en el cas del de l’Ebre, tampoc l’ha presentat a consulta pública.

‘L’incompliment de la Directiva Marc de l’Aigua per part de l’Estat espanyol és flagrant, i no només per la imatge que transmet a la resta d’Europa, sinó també perquè continuem sense tenir damunt la taula dos requisits importants: la proposta de cabal ambiental i la consideració correcta dels peixos i icitofauna que determinen la qualitat de l’aigua’, ha afirmat Junqueras.

L’eurodiputat republicà també ha subratllat: ‘L’actuació de l’Estat espanyol en la gestió de l’Ebre és un dels millors exemples de la necessitat de Catalunya i les Terres de l’Ebre de tenir una veu pròpia i directa a Europa i, per tant, que la independència ens és més necessària que mai’.

De fet, en resposta a Junqueras, la Comissió Europea adverteix l’Estat espanyol que ‘d’acord amb l’art. 8 i l’annex V de la Directiva Marc de l’Aigua, l’estat ecològic dels rius ha d’evaluar-se en funció dels següents indicadors de qualitat biològica: composició i abundància de la flora aquàtica; composició i abundància de la fauna bentònica d’invertebrats; i composició, abundància i estructura d’edats de la fauna ictiològica’. Per Junqueras, cal exigir a l’Estat espanyol que tingui en compte aquesta definició tècnica a l’hora de redactar el nou Pla de Conca de l’Ebre.

Josep de Calassanç Serra ‘Cala’

Sun, 18 Dec 2011 22:15:00 +0100

Afortunadament aquest país ha comptat amb exemples notables de compromís incondicional amb la llengua, la cultura i la nació catalanes. És devers aquesta entrega que els Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, continuen tenint sentit avui i que la catalanitat és present arreu de la nació, també al nord dels Pirineus i malgrat els segles d’assimilació lingüística i cultural que hem patit com a poble per part de l’estat francès.

Avui, en Josep de Calasanç Serra, en ‘Cala’, ens ha deixat. El seu cor ha deixat de bategar i el nostre país perd així un activista sociocultural i polític que ho va donar tot i més per una Pàtria que somiava lliure i complerta. El seu llegat és una petja que persisteix i persistirà. És la llavor de la feina, de l’amor al país, és la voluntat de reeixir front les adversitats.

Descansa en pau, ‘Cala’. El teu exemple ens acompanyarà sempre. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels.

Solucions per l’Estat del Benestar

Thu, 15 Dec 2011 10:00:00 +0100

Esquerra Republicana de Catalunya té una gran responsabilitat davant l’hora greu que viu el país. Tenim la missió de conscienciar els nostres conciutadans de la necessitat urgent d’agafar les regnes del futur i d’exercir la nostra sobirania política. Ras i curt, ens hem de governar nosaltres amb l’obligació moral i política d’oferir propostes econòmiques i polítiques per sortir de la crisi. Una part molt important dels ciutadans de Catalunya està patint, en pròpia pell, la duresa de la crisi. I nosaltres, com a republicans, no ens podem limitar a oposar-nos a les retallades, sinó que a més hem d’oferir solucions factibles, responsables i eficaces que protegeixin la cosa pública i l’estat del benestar.

És amb aquest esperit que afrontem la negociació dels pressupostos amb el Govern. Som plenament conscients que el país ha d’adoptar mesures d’austeritat: endeutar-se no és una opció perquè ningú vol adquirir deute català. La nostra funció consisteix en l’oferiment de sortides imaginatives que garanteixin la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

Des d’ERC considerem que, per ajudar el país, els pressupostos han de complir tres requisits. Primer, el Govern s’ha de comprometre a dur a terme una campanya sistemàtica per informar els ciutadans de l’arrel de la situació econòmica que patim: un espoli fiscal escandalós que supera els 16.000 milions d’euros anuals (recordem que les retallades en sanitat han estat d’uns 900 milions). Per això demanem que el Govern, com a mesura de pressió negociadora, convoqui una consulta sobre el concert econòmic abans de presentar-lo a Madrid.

Segon, cal introduir noves mesures de política fiscal. El Govern s’ha centrat fins ara, gairebé en exclusiva, a reduir la despesa amb retallades lineals. Tanmateix, no serà possible resoldre el problema d’equilibri pressupostari si no s’actua pel costat dels ingressos, bo i incidint en aquells que tenen més capacitat de pagament. En aquest sentit, oferim un gran ventall d’opcions al Govern: una taxa turística per pernoctació com la que tenen la major part de països europeus (150 milions d'euros); augmentar els tipus impositius de l’IRPF per a les rendes més altes; establir un impost al sector bancari; pujar l’impost a les grans superfícies; i revisar, encara que sigui de forma temporal, l’impost sobre el patrimoni o el de successions per als multimilionaris.

Finalment, només podrem donar suport als pressupostos si s’assignen bona part dels ingressos que recaptaríem amb aquesta política fiscal a sectors que posin la base de la reactivació econòmica i l’ocupació. En aquest sentit, és imprescindible augmentar les partides de suport a les pimes i els autònoms, a la innovació i a la internacionalització de les nostres empreses, veritables locomotores de l’economia en el context actual.

Perquè més enllà de l’ajust, tenim la convicció que cal plantejar polítiques que garanteixin un futur al país i a la seva gent. O no és el que s’espera d’una esquerra responsable i eficaç?

Oriol Junqueras, president d’ERC
Marta Rovira, secretària general d’ERC

(article publicat a El Periódico el 15/12/2011)

L'espoliació fiscal: l'autèntic dèficit

Thu, 15 Dec 2011 08:00:00 +0100

Us faig a mans l'enllaç de l'article publicat al setmanari El Temps

www.eltemps.cat/noticia/414/espoliacio/fiscal/autentic/deficit

El profeta del lideratge

Wed, 07 Dec 2011 08:00:00 +0100

Us faig a mans l'article publicat al rotatiu digital El Matí Digital ara fa just un any

www.elmati.cat/articles/noticia.php

Bombes sobre Barcelona

Sat, 03 Dec 2011 08:00:00 +0100

Us reprodueixo un article publicat al desembre del 2010 a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

“[...] Aunque ausente de vosotros, llevo tan gratos recuerdos de vuestro amor y adhesión a mi persona, que siempre estará dispuesto a corresponder a tan señaladas muestras de aprecio vuestro agradecido compatriota, El Duque de la Victoria.”

Acabada la primera carlinada o la guerra dels Set Anys (1833-1840), no passarà gaire temps fins que, del migdia a la mitjanit del 3 de desembre de 1842, l’exèrcit espanyol –sota les ordres d’aquest agraït general Espartero i del capità general Van Halen– bombardegi Barcelona des de Montjuïc.
L’endemà, l’exèrcit entra a la ciutat i ocupa alguns dels edificis més representatius, com ara l’Ajuntament, on hi detenen republicans, es decreta l’estat de setge i, posteriorment, es clausura la premsa, excepte el Diario de Barcelona. L’acció bèl•lica ha destruït alguns centenars de cases i ha cavat una fossa encara més profunda entre el Govern espanyol, la ciutat comtal i el conjunt de Catalunya. Per si encara no n’hi hagués prou, se succeeix una repressió molt dura i s’imposa a la capital la reconstrucció del pany de la muralla de la Ciutadella –la fortalesa d’infaust record que s’havia començat a enderrocar– així com el pagament de 12 milions de rals, dels quals, només n’acaba satisfent dos, gràcies a la resistència passiva de la ciutadania.
Un atac que es venia coent des que, al mes anterior, hi havia esclatat una revolta popular espontània a partir de la determinació d’uns treballadors d’introduir a la ciutat vi i altres béns de consum eludint l’obligada liquidació dels “drets de portes”. Una protesta que s’afegia al descontent per “la qüestió cotonera” que, sovint, marcava el pols entre Catalunya i el Govern de l’Estat, i que feia referència a la negociació d’un tractat comercial amb Anglaterra pel qual es beneficiarien les fruites i els vins espanyols en detriment dels interessos de la indústria catalana. A més, planava el pànic entre la població davant l’amenaça d’una nova convocatòria de quintes.

Espanya i Catalunya es troben immerses en una crisi política de tal magnitud que, a l’any següent, esclata una nova revolta –“la Jamància”– que es resol amb un altre bombardeig sobre la ciutat, en aquesta ocasió, sota el comandament del general Prim.
Curiosament –o no– Espartero, el Duque de la Victoria, ha tingut i té en l’actualitat dedicats un carrer i un passatge; i, el general Prim, una rambla, una plaça al Poblenou i una estàtua eqüestre al parc de la Ciutadella.

Alternatives a les retallades. En parlem?

Wed, 30 Nov 2011 19:45:00 +0100

L'impost a la banca que ha defensat ERC ha estat rebutjat per CiU avui al Parlament, amb el suport significatiu del PP; era d'esperar que els diputats del PP s'hi oposessin però esperàvem major receptivitat per part del Govern Mas. Sobretot quan es tracta d'una proposta vigent a mitja Europa (incloses Alemanya i França) i que en el cas català permetria uns ingressos addicionals, imprescindibles per suavitzar les retallades. Cal tenir present que la reducció severa de la despesa pública dificulta enormement la reactivació de l’economia i, per tant, causa atur, de manera que cal limitar-la al mínim possible.

Som conscients que davant la reducció dels ingressos –i amb un dèficit fiscal que s'ha enquistat– cal redimensionar la despesa. I estem disposats a posar-hi el coll, a assumir solidària i responsablement decisions que comporten sacrificis. El moment és difícil, en som ben conscients. Però també tenim la ferma voluntat –i diria que fins i tot l'obligació– de trobar alternatives, i passen per trobar noves fórmules d’ingressos.

Per això mateix hem posat sobre la taula alternatives com gravar els dipòsits bancaris, una mesura que comportaria ingressar prop de 600 milions d'euros. Val a recordar que el Govern pretén retallar fins a 1.000 milions més.

D'aquí que l'esmena a la totalitat presentada per CiU a la proposta d'ERC hagi estat un gerro d'aigua freda. Sincerament, esperàvem més flexibilitat i disposició per arribar a acords raonables que creiem que estan en línia dels països europeus i que, a més, defensen els interessos de la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya. Aquest rebuig frontal a fer passar els bancs per caixa, contrasta amb la determinació de collar els treballadors públics i amb la contundència d'un paquet de mesures que, en essència, perjudica les classes mitjanes i els sectors més febles de la nostra societat. De retruc, no incrementar els ingressos també dificulta la reactivació de l’economia.

La nostra oferta ha estat rebutjada. Però ni de casualitat llancem la tovallola, seguim i seguirem posant propostes sobre la taula, fent ofertes concretes de col•laboració al Govern de la Generalitat. Seguirem estenent la mà al Govern de Catalunya, esperant la mateixa alçada de mires que reclamava el President Mas.

I en aquesta línia tornarem a insistir amb noves mesures per generar ingressos addicionals que responguin a una política de fiscalitat progressiva. En els propers dies proposarem al Govern de CiU un increment del tram de l'IRPF, a aquelles persones amb ingressos superiors a 250.000 euros. I, tot i així, seguiríem per sota de la mitjana europea.

Finalment, el Govern també pot recuperar l'Impost de Successions per a les grans fortunes, atesa la necessitat d'incrementar els ingressos com única via per esmorteir les retallades.

En parlem? Esquerra Republicana hi està disposada.